La conflictivitat existent posa de manifest una relació quasi sempre basada sobre els interessos, o sobre el poder i la força, cosa que genera ambients i relacions poc saludables.

Fa uns quants anys, a l’entrada d’una gran capital europea hi vaig poder llegir un cartell molt significatiu que deia: “Aglomeration urbaine”. Ho vaig trobar preocupant perquè si la ciutat pot arribar a sentir-se com un aglomerat de cases, si es pot arribar a “viure” sense sentir la ciutat com un lloc de pertinença (com “habitants”), no és estrany la manca de respecte envers les coses que ens envolten i, el que és més greu, envers les persones.

Per això, en una societat tan sensible a l’ecologia como vol ser la nostra, em sembla fonamental potenciar una visió de la persona en profunditat, superant visions pobres, reductives o falses que sempre generaran relaciones superficials, quan no, violentes.

Les relacions amb els altres: la família, la societat civil, la ciutat i la convivència, el món laboral... és el “primer ambient” on l’ésser humà desenvolupa la seva vida. Per això, la qüestió de fons té relació necessàriament amb la nostra concepció del ser humà (quina és l’essència de la persona? Quin és el seu destí?...).

De vegades valorem molt el passat i l’agraïm per molts motius, però també cal que posem fonaments sòlids per al futur. No crec que sigui bo viure centrats en la cultura de la fragmentació valorant només el present sense més horitzó. Com deia fa unes setmanes el Papa Francesc: “pensar en el cel no és estar en els núvols”. La pregunta fonamental a fer-se seria: ¿La nostra generació vol viure oberta a realitats transcendents o tancada sobre les petites conquistes temporals “posant a Déu entre parèntesis”?

He llegit una reflexió que m’ha fet pensar: “l’experiència ensenya que quan els éssers humans s’uneixen es transcendeixen a ells mateixos generant vida nova (l’hidrogen i l’oxigen s’uneixen i es ‘transcendeixen’ en l’aigua, l’home i la dona es ‘transcendeixen’ en el fill...)”.

Així mateix, els cristians, contemplant el “Crucificat-Ressuscitat” que “s’anorrea” rebaixant-se per amor al nostre nivell, intuïm que la “lògica de la donació” d’un mateix per a promoure la vida en altres és com una espècie de llei inscrita en l’univers: (les plantes "donen" la seva vida en favor dels animals que alimenten, el riu "dóna" la seva aigua al mar i aquest torna les seves aigües al cel facilitant la pluja que rega les plantes...)

L’experiència cristiana sosté que cal viure les relaciones entre nosaltres (i amb el nostre entorn) acceptant les diferències però sentint-se cridats a la comunió. És aquest convenciment el que ens pot dur a una visió de la persona menys violenta, més reconciliada i fraterna o, si més no, més solidària.

Esforcem-nos obertament en promoure una cultura i una organització social que faci les nostres ciutats més habitables, i que ho siguin per a tothom i no tan sols per a uns pocs.

Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,

+Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida