Segons allò que la Bíblia explica, creure suposa un "reconeixement" del Senyor (diríem coneixement existencial), com el de Pau en el camí de Damasc (Ac 9,1ss), que ens fa acceptar-lo com a persona i acceptar tot allò que Ell ens diu. Es tracta de reconèixer la manifestació amorosa de Déu que, mitjançant múltiples signes, surt al nostre encontre mostrant-nos el verdader sentit de la nostra vida.

Això demana de nosaltres un acolliment confiat a l’estil d’Abraham (Gen 12) i de Maria de Natzaret (Lc 1,38), que ens disposa decididament a fer allò que Déu ens fa entendre. ¿Un salt en el buit? En l’obscuritat sí, en el buit no.

Suposa "fiar-se" d’Ell i de la seva manera d’entendre la vida. Com dirà Sant Pau: "Sé en qui he cregut" (2Tim 1,12). És l’acceptació del cor que ens fa lliurar-nos en les seves mans confiant-li la nostra vida i acceptant que la seva saviesa ens dóna totes les garanties que hom pot aspirar a trobar. És la fe del Centurió: "digues només una paraula i el meu criat es posarà bo" (Mt 8,8).

Suposa "adherir-se" a Ell amb les conseqüències que això comporta en la vida: convertir-se a Ell, reorganitzar tota la nostra vida des de les exigències que anem descobrint en les nostres trobades amb Ell: "-Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna" (Jn 6,68); "Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi" (Gal 2,20). El seu pla és el meu, els seus interessos són els meus, assumeixo el seu projecte sobre la humanitat i, des d’aquí, oriento la meva vida.

Tenir fe és més que seguir un credo. Tots sabem que pronunciar una fórmula de fe o saber-se la doctrina, dir 'Senyor, Senyor' o inclinar-se davant l’altar fent reverències..., es pot fer sense canviar de vida. Però acceptar Jesús i fer-ho realitat en la vida de cada dia és comprometre’s amb una persona i no tan sols amb unes idees.

I aquesta fe cal alimentar-la dedicant-li temps i atenció. A tots els batejats ens cal una més sòlida formació cristiana. La fe no existeix en nosaltres perquè sí, com un objecte de valor que es compra un bon dia o que es té sense saber per què. És un do de Déu, però és també una realitat humana verdadera que s’ha que conrear.

Perquè la fe no es té d’una vegada per sempre d’una manera definitiva, ni tampoc es perd perquè sí, per casualitat. Hi ha una interacció constant i recíproca entre la fe i la vida, de manera que la fe minva si aquesta interacció no existeix o decreix; si la fe no troba on arrelar o aplicar-se pot anar minvant i, pel temps, pot desaparèixer o tornar-se pràcticament inexistent. Però tampoc això és casual, sinó que hi ha hagut en aquest cas tot un procés d’abandonament que ens ha dut fins aquí. 

Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,

+Joan Pirirs Frígola, Bisbe de Lleida