La celebració de Sant Anàstasi aquest diumenge, un màrtir del segle III nat a Lleida i mort a Badalona, a més de commemorar festivament història, llegendes i reconeixement públic pel Vot dels Paers des del 1627, ens ofereix als batejats una nova oportunitat per a plantejar-nos el seguiment de Jesucrist com un compromís radical de viure la fe, l'esperança i la caritat.

Parlar de radicalitat és parlar de dinamisme, de totalitat, de vida, d'una llibertat que es fa concreta intentant alliberar i servir. És parlar de més coherència i més autenticitat, conscients de caminar cap a l'absolut. Naturalment això demana als membres de l'Església de Jesús portar una vida de qualitat evangèlica, una vida animada per l'esperit de les benaventurances. Un esperit que ha d’influir en la manera de viure els elements que constitueixen el ser humà en la vida concreta: la relació amb la natura i amb els béns, el tenir; la relació amb l’altre, l’estimar; i la relació amb els altres, amb el grup social, el poder, l’aspiració fonamental a participar en la construcció de la societat.

Tots sabem que aquests tres valors (tenir, poder i estimar), poden fàcilment degenerar o, fins i tot, desnaturalitzar-se si es converteixen en absoluts. Tantes vegades la riquesa degenera en avarícia que impulsa a acumular béns sense posar-los al servei de la societat. El mateix passa amb el poder, que degenera fàcilment en domini o en instrumentalització de l'altre. Igualment l'amor fàcilment pot convertir-se en una forma de possessió, utilitzant l’altre en funció de la satisfacció de qualsevol necessitat.

Doncs bé, els seguidors de Jesús afirmem que hi ha una perspectiva que va més enllà, que amb aquests valors cal establir una relació de transcendència. Que aquest món, essent bo, no és l'última situació de vida, no és definitiu. És el que han posat de manifest els màrtirs jugant-se la vida.

En la vida i actituds de Jesús queda perfectament clar que l'amor als diners, encara que es pretengui embolicar en raonaments de tot tipus, afecta a la manera d'orientar-se en relació amb el Decàleg: “No tindràs altre déu fora de mi”. Per això afirma radicalment: “No podeu servir Déu i els diners”. I les Cartes apostòliques diran de moltes maneres que “la cobdícia és una idolatria”. Igualment el poder i el seu exercici, que històricament ha arribat fins i tot a sacralitzar-se, ja havia estat denunciat com una forma de prostitució pels mateixos profetes abans de Jesús. I també la relació amorosa, que pot aconseguir també nivells idolàtrics amb pretensió d’absolut per a les persones.

De fet, els anomenats consells evangèlics (pobresa, castedat i obediència) volen ser afirmació de la transcendència de les realitats d'aquest món, i són una denúncia de la riquesa estructurada com a societat de consum, del poder polític absolutista, i de l'erotisme en tant que simple utilització de l'altre. Són una manera de testimoniatge d’un món obert a la vida futura i que s’ha de traduir en un compromís de servei i disponibilitat absoluta.

Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,

+ Joan Pirirs Frígola, Bisbe de Lleida