A un bisbe li arriben consideracions de tota mena: advertiments, consells, peticions, queixes, elogis…, i mil preguntes que se solen fer en privat o en directe i en públic, per correu o verbalment, al responsable de la institució a la qual se senten cordialment vinculats. Estem parlant de l'Església i de tot el que ella representa per a cada individu i per a tota la societat.

Davant de la llarga situació que ens toca viure provocada per la pandèmia es multipliquen les preguntes sobre els aspectes religiosos. Per descomptat que no totes les qüestions tenen com a base el lament, l'atac o la mala fe: hi ha molts interrogants que ajuden a plantejar millor els problemes, a col·laborar en una atenció més adequada a la comunitat i a treure a la llum un oblit o un descuit cap a una situació d'obligat compliment cristià.

Les preguntes més freqüents es refereixen al tancament dels temples i a la subjecció  a estrictes horaris d'obertura, a l'atenció espiritual dels pacients als hospitals i interns en les residències, al compliment del precepte dominical, a la manera d'organitzar alguns grups parroquials de catequesi, a la celebració de funerals, a les reunions de formació d'adults, als horaris i formes d'atenció als necessitats i repartiment d'aliments i roba, a l'organització dels centres de temps lliure. I moltes altres qüestions que farien massa extensa l'enumeració dins l’espai limitat d'aquest comentari.

Són preguntes molt concretes, però que deixen entreveure la importància que molts de nosaltres donem al sentit de la nostra vida i al fonament de la nostra fe. La formació cristiana, la celebració dels sagraments, l'atenció als necessitats tenen una profunda unitat i no s’haurien de   considerar per separat. Ningú posa en qüestió la preocupació de les comunitats cristianes pels més pobres, però es considera menys urgent, i fins i tot prescindible, la participació en els sagraments. I de cap manera hauria de tenir aquesta consideració. Els cristians sabem que:

1. La dimensió espiritual necessita una atenció estable i continuada, tant com la física o la cultural. Quan es parla d'activitats essencials, mai es fa constar la importància del que hi ha en el més profund de l'ésser humà i les seves conseqüències per al seu mateix equilibri emocional i la seva voluntària dedicació als altres.

2. L'ésser humà no es pot dividir en compartiments estancs perquè forma una unitat indivisible i totes les seves parts són igualment necessàries. La consideració social a la seva fe, apresa, celebrada i compartida, és motiu d'alegria i de reconeixement. La seva manera d'entendre el món comptant amb la presència de Déu en les seves vides no és cap ximpleria. No es reivindica res, només es demana una adequada seriositat en el tractament dels temes de la fe.

 3. L'actuació cap als altres és possible gràcies al fonament i a l'adhesió a la persona de Jesucrist, que és present en el germà, però, cal no oblidar-ho, també en els sagraments. Sense ells no tindrem la fortalesa per a la caritat i la misericòrdia.

Les respostes del bisbe no volen reduir-se només a un compliment de pràctiques religioses sinó a la fonamentació de la pròpia creença, cabal de la solidaritat. Tot això embolcallat en el mantell de la dignificació social de la nostra pràctica cristiana.

                          +Salvador Giménez, bisbe de Lleida.