Per Jordi Curcó, historiador i periodista
El 10 d’abril de 1949, tal dia com avui de fa 75 anys, era Diumenge de Rams. La ciutat de Lleida es disposava a celebrar-ho amb les tradicionals benediccions de palmes i palmons i la gatzara d'infants ben mudats i lluint sabates de xarol recent comprades. Tot i això, cal dir que eren aquells uns temps difícils, en els quals el record de la Guerra Civil era massa proper.
En aquest context de l’inici de la Setmana Santa d’aquell any, l’antiga església dels Mercedaris ubicada aleshores al carrer Sant Antoni, acollí un acte important com ho fou la presentació d’un conjunt escultòric que hauria de sortir a la processó del Divendres Sant, el de la Flagel·lació.
La iniciativa havia sorgit d’un grup de lleidatans que havien patit captiveri durant el conflicte bèl·lic i que s’havien aplegat per fundar la Venerable Hermandad de la Celeste, Real y Militar Orden de Nuestra Señora de la Merced. Amb aquest nom oficial nasqué aquella germandat tot i que els lleidatans l’anomenaren des d’un principi “Confraria dels Excautius” o simplement “de la Mercè”, que tenia com a principal objectiu la seva participació a la recuperada Processó del Sant Enterrament. L’acte de constitució de la Confraria, benedicció del guió, imposició d’hàbits als confrares i benedicció del pas pel bisbe Aurelio del Pino, és feu a les 6 de la tarda d’aquell Diumenge de Rams de la postguerra.
L’Evangeli de Sant Joan ens diu: «Pilat feu assotar Jesús”, i es aquesta l’escena de la Passió de Crist que aquells novells confrares volien acompanyar a la processó. Un Jesús captiu, com ho havien estat ells mateixos, lligat a una columna i assotat o flagel·lat com narra l’Evangeli. Així fou com encarregaren la seva execució al taller del reputat escultor Josep M. Camps i Arnau (Barcelona 1879-1968), que escolpí un extraordinari conjunt format per quatre talles, el Crist flagel·lat com a icona central, amb els dos saions que porten a terme la flagel·lació i un centurió que dirigeix el càstig. El pas fou costejat pel governador civil d’aleshores, Josep Carrera Cejudo.
En el cercle artístic d’aquell taller de l’escultor Camps, hi havia formant-se Joan Mayné (Sant Boi de Llobregat 1928-Barcelona 2016), que aleshores tenia solament 21 anys. El jove escultor s’iniciava en una carrera artística que esdevindria fulgurant i que culminaria l’any 1972 amb l’execució de l’impressionant retaule d’alabastre del santuari de Torreciutat. El mestre Camps confià a Mayné, que ja despuntava i prometia, l’execució de la talla principal del conjunt escultòric. Tot i que no hi ha constància documental i la talla no està signada, puc assegurar aquesta autoria. Va ser el mateix Mayné qui va corroborar-me personalment aquest fet, quan amb ocasió d’una estada seva a Lleida l’any 1998, vaig tenir l’oportunitat de preguntar-li quines obres tenia ell a la nostra ciutat. Les va anar citant una a una: l’escultura de pedra de la Verge Maria amb el Nen Jesús dels jardins de la Casa Sacerdotal, les imatges de la capella del col·legi Terraferma, una Dolorosa de l’Oratori dels Dolors, La Mare de Déu del Carme de la Cova del Pare Palau a Aitona i la Verge dels Màrtirs, que surt a la Processó de la Sang. Fou aleshores quan va explicar-me que encara que tothom ho desconeixia, era ell també l’autor de la talla del Crist del pas de la Flagel·lació de la Confraria de la Mercè.
Pel que fa a les dues talles dels dos sallons que executen la flagel·lació, extraordinàries i plenes de realisme, aquestes sí que podem atribuir-les, per la seva perfecció artística, al mateix Josep Mª Camps. Pel que fa a la talla del centurió romà, amb un estil artístic completament diferent, bé podria haver estat també tallada pel mateix Mayné, però ell no me’n va parlar. En definitiva, un conjunt escultòric realitzat a quatre mans per dos escultors de prestigi.
L’actual Confraria de la Mercè, refundada l’any 1991 i hereva de l’antiga Germandat dels Excaptius, ha volgut commemorar aquests 75 anys del pas de la Flagel·lació encomanant la seva restauració als restauradors lleidatans José A. Ferrer i Lluís Capdevila, realitzant una treball magnífic. Tots dos han coincidit en destacar l’efecte coreogràfic i gairebé teatral del conjunt escultòric, particularment dels dos botxins, amb un realisme que esborrona.
Quan es compleixen els tres quarts de segle de tot plegat, és bo fer-ne memòria i posar-ho en valor. Ens confrares de la Mercè així ho han entès i són conscients que a banda del valor espiritual implícit que té el seu pas titular, és tracta també d’un conjunt escultòric de rellevant valor cultural i artístic, digne de la Setmana Santa de Lleida. Llàstima que la pluja –tot i necessària- va impedir la sortida de la processó el passat Divendres Sant.
Pel que fa a la notable talla de Jesús flagel·lat, és també digna de ser venerada i contemplada durant l’any a l’actual parròquia de la Mercè (Mariola), com ho havia estat a l’antiga església del carrer Sant Antoni en un petit retaule obra del tallista lleidatà Ramon Borràs, traslladat l’any 1979 -fa 45 anys- al Santuari mercedari de Sant Ramon a la Segarra, quan fou tancada al culte. Però aquesta és un altra història.