|24-09-24|

 

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESCPER A LA XXXIX JORNADA MUNDIAL DE LA JOVENTUT
24 de novembre de 2024
Els qui es fien del Senyor caminen sense cansar-se (cf. Is 40,31)
 
Benvolguts joves,
L'any passat vam començar a recórrer el camí de l'esperança cap al gran Jubileu reflexionant sobre l'expressió paulina «alegres en l'esperança» (cf. Rm 12,12). Precisament per a preparar-nos per al pelegrinatge jubilar de 2025, aquest any ens inspirem en el profeta Isaïes, que afirma: «Els qui es fien del Senyor [...] caminen sense cansar-se» (cf. Is 40,31). Aquesta expressió està presa de l'anomenat Llibre de la Consolació (Is 40–55), en el qual s'anuncia la fi de l'exili d'Israel a Babilònia i l'inici d'una nova etapa d'esperança i de renaixença per al poble de Déu, que pot retornar a la seva pàtria gràcies a un nou "camí" que, en la història, el Senyor obre per als seus fills (cf. Is 40,3).
 
 
També nosaltres, avui, vivim temps marcats per situacions dramàtiques, que generen desesperació i impedeixen mirar el futur amb serenitat: la tragèdia de la guerra, les injustícies socials, les desigualtats, la fam, l'explotació de l'ésser humà i de la creació. Amb freqüència els qui pagueu el preu més alt sou precisament vosaltres els joves, que percebeu la incertesa del futur i no entreveieu possibilitats clares als vostres somnis, corrent així el risc de viure sense esperança, presoners de l'avorriment i de la melancolia, a vegades arrossegats per la il·lusió de la transgressió i les conductes destructives (cf. Butlla Spes non confundit, 12). Per això, benvolguts joves, m'agradaria que, com li va passar a Israel a Babilònia, també a vosaltres us arribi el missatge d'esperança: encara avui el Senyor obre davant vostre un camí i us convida a recórrer-lo amb goig i esperança.
 
1. El pelegrinatge de la vida i els seus reptes
 
Isaïes profetitza un "caminar sense cansar-se". Reflexionem aleshores sobre aquests dos aspectes: el caminar i el cansament.
 
La nostra vida és un pelegrinatge, un viatge que ens impulsa més enllà de nosaltres mateixos, un camí a la recerca de la felicitat; i la vida cristiana, en particular, és un pelegrinatge cap a Déu, la nostra salvació i plenitud de tot bé. Les metes, les conquestes i els èxits al llarg de l'itinerari, si es queden només en l'àmbit material, després d'un primer moment de satisfacció ens deixen encara afamats, desitjosos d'un sentit més profund. En efecte, no sacien plenament la nostra ànima, perquè hem estat creats per Aquell que és infinit i, per aquesta raó, habita en nosaltres el desig de transcendència, la constant inquietud vers el compliment de les aspiracions més grans, cap a "alguna cosa més gran". Per això, com us he dit moltes vegades, "veure la vida des del balcó", per a vosaltres, els joves, no pot ser suficient.

 

No obstant això, és normal que, encara que hàgim iniciat els nostres itineraris amb entusiasme, tard o d'hora comencem a sentir el cansament. En alguns casos, el que provoca ansietat i cansament interior són les pressions socials que empenyen a assolir certs estàndards d'èxit en els estudis, en la feina, en la vida personal. Això produeix tristesa, ja que vivim en l'afany d'un activisme buit que ens porta a omplir les jornades amb milers de coses i, malgrat això, tenir la sensació de no fer mai prou i no estar mai a l'alçada. A aquest cansament, s'hi uneix freqüentment l'avorriment. Es tracta d'aquell estat d'apatia i d'insatisfacció de qui no s'involucra en res, no es decideix, no escull, mai no arrisca, i prefereix mantenir-se a la seva zona de confort, tancat en si mateix, veient i jutjant el món rere una pantalla, sense mai "embrutar-se les mans" amb els problemes, amb els altres, amb la vida. Aquest tipus de cansament és com un ciment en el qual estan submergits els nostres peus, que acaba per endurir-se, es torna pesat, ens paralitza i ens impedeix caminar. Prefereixo el cansament de qui està en camí que l'avorriment de qui es manté aturat i sense desig de caminar!

 

La solució al cansament, paradoxalment, no és aturar-se a descansar. És més aviat posar-se en camí i convertir-se en pelegrins d'esperança. Aquesta és la meva exhortació: camineu en l'esperança! L'esperança venç tot cansament, tota crisi i tota ansietat, donant-nos una motivació forta per a continuar endavant, perquè aquesta esperança és un regal que rebem de Déu mateix: Ell ens omple de sentit el nostre temps, ens il·lumina en el camí, ens indica la direcció i la meta de la vida. L'apòstol sant Pau va utilitzar la imatge de l'atleta a l'estadi que corre per a rebre el premi de la victòria (cf. 1Co 9,24). Qui d'entre vosaltres hagi participat en una competició esportiva —no com a espectador, sinó com a protagonista— sap bé la força interior que es necessita per assolir la meta. L'esperança és precisament una força nova, que Déu infon en nosaltres, que ens permet perseverar en la cursa, que ens fa tenir una "mirada àmplia" que va més enllà de les dificultats del moment i ens dirigeix cap a una meta concreta: la comunió amb Déu i la plenitud de la vida eterna. Si hi ha un objectiu grandiós, si la vida no està dirigida cap al no-res, si res de tot el que somnio, projecto i realitzo es perdrà, aleshores val la pena seguir caminant i suant, suportant els obstacles i afrontant el cansament, perquè la recompensa final és meravellosa!

 

2. Pelegrins en el desert

 

Al pelegrinatge de la vida hi haurà reptes inevitables que caldrà afrontar. Antigament, als pelegrinatges més llargs, calia enfrontar-se als canvis de les estacions i del clima; travessar praderies agradables i boscos frescos, però també muntanyes nevades i deserts tòrrids. De la mateixa manera, per al creient, el pelegrinatge de la vida i el camí cap a la meta llunyana segueixen sent fatigosos, com ho va ser per al poble d'Israel el viatge pel desert cap a la Terra promesa.

 

Així passa amb tots vosaltres. Fins i tot per al qui ha rebut el do de la fe, hi ha hagut moments feliços en què Déu hi ha estat present i l'ha sentit a prop, i altres moments en els quals heu experimentat el desert. Pot passar que a l'entusiasme inicial en l'estudi o la feina, o davant l'impuls de seguir Crist —ja sigui en el matrimoni, en el sacerdoci o en la vida consagrada— segueixin moments de crisi, que fan que la vida sembli com una difícil travessia pel desert. Aquests temps de crisis, no obstant això, no són temps perduts o inútils, sinó que es poden revelar ocasions importants de creixement. Són els moments de purificació de l'esperança! De fet, en les crisis desapareixen moltes falses "esperances", aquelles massa petites per al nostre cor, s'esvaeixen; queden desemmascarades i, així, quedem nus davant nosaltres mateixos i davant les qüestions fonamentals de la vida, lluny de tot miratge. I en aquest moment, cadascú de nosaltres es pot preguntar: en quines esperances fonamento la meva vida? Són reals o són il·lusions?

 

En aquests moments, el Senyor no ens abandona; es fa proper a nosaltres mostrant-nos la seva paternitat i ens dona sempre el pa que revifa les nostres forces i ens posa de nou en camí. Recordem que al poble en el desert li va donar el mannà (cf. Ex 16) i al profeta Elies, cansat i desanimat, li va oferir dues vegades pa i aigua perquè pogués caminar durant «quaranta dies i quaranta nits fins que arribà a l'Horeb, la muntanya de Déu» (cf. 1Re 19,3-8). En aquests relats bíblics, la fe de l'Església ha vist prefigurat el do preciós de l'Eucaristia, veritable mannà i veritable viàtic, que Déu ens dona per a sostenir-nos en el nostre camí. Com deia el beat Carlos Acutis, l'Eucaristia és l'autopista cap al cel. Ell va ser un jove que va fer de l'Eucaristia la seva cita quotidiana més important! Així, íntimament units al Senyor, caminem sense cansar-nos perquè Ell camina amb nosaltres (cf. Mt 28,20). Us convido a redescobrir aquest gran do de l'Eucaristia!

 

Que en els inevitables moments de fatiga que acompanyen el nostre pelegrinatge per aquest món, aprenguem llavors a descansar com Jesús i en Jesús. Ell, que aconsella als deixebles descansar, en tornar de la seva missió (cf. Mc 6,31), reconeix la vostra necessitat de descans físic, de temps per al vostre esbarjo, per a gaudir de la companyia dels amics, per a fer esport i fins i tot per a dormir. Però hi ha un descans encara més profund, el repòs de l'ànima, que molts busquen i pocs troben, i que només es troba en Crist. Sapigueu que tots els cansaments interiors poden trobar alleujament en el Senyor, que us diu: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar» (Mt 11,28). Quan el cansament del camí us afeixugui, torneu a Jesús, aprengueu a reposar en Ell i a romandre en Ell, perquè «els qui es fien del Senyor [...] caminen sense cansar-se» (cf. Is 40,31).

 

3. De turistes a pelegrins
 
Benvolguts joves, la invitació que us faig és a posar-vos en camí, a descobrir la vida, rere les petjades de l'amor, a la recerca del rostre de Déu. Però us recomano això: no us poseu en camí com a simples turistes, sinó com a pelegrins. Que el vostre caminar no sigui simplement un passar pels llocs de la vida de manera superficial, sense captar la bellesa del que aneu trobant, sense descobrir el sentit dels camins recorreguts, capturant breus moments, experiències fugaces per a conservar-les en una selfie. El turista fa això. El pelegrí, en canvi, se submergeix de ple en els llocs que troba, els fa parlar, els converteix en part de la seva recerca de felicitat. El pelegrinatge jubilar, per tant, ha de ser signe del viatge interior que tots nosaltres estem cridats a fer, per arribar a la meta final.
 
Amb aquestes actituds, preparem-nos tots per a l'Any Jubilar. Espero que per a molts de vosaltres sigui possible venir a Roma en pelegrinatge per a creuar les Portes Santes. En qualsevol cas, hi haurà per a tots també la possibilitat de realitzar aquest pelegrinatge a les mateixes Esglésies particulars, ocasió per a redescobrir els nombrosos santuaris locals que custodien fe i la pietat del sant i fidel poble de Déu. I desitjo que aquest pelegrinatge jubilar es converteixi per a cadascú de nosaltres en un «encontre viu i personal amb el Senyor Jesús, "porta" de salvació» (Butlla Spes non confundit, 1). Us exhorto a viure'l amb tres actituds fonamentals: l'agraïment, perquè els vostres cors s'obrin a la lloança pels dons rebuts, abans que res pel do de la vida; la recerca, perquè el camí expressi el desig constant de buscar el Senyor i de no apagar la set del cor; i, finalment, el penediment, que ens ajuda a mirar dins de nosaltres mateixos, a reconèixer els camins i les decisions equivocades que a vegades prenem i, així, poder convertir-nos al Senyor i a la llum del seu Evangeli.
 
4. Pelegrins d'esperança per a la missió
 
Us deixo encara una imatge suggestiva per al vostre itinerari. En arribar a la Basílica de Sant Pere, a Roma, es travessa la plaça que està envoltada per la columnata dissenyada pel famós arquitecte i escultor Gian Lorenzo Bernini. La columnata, en el seu conjunt, té la forma d'una gran abraçada: són els dos braços oberts de l'Església, la nostra mare, que acull tots els seus fills! En aquest proper Any Sant de l'Esperança, us convido a tots a experimentar l'abraçada del Déu misericordiós, a experimentar el seu perdó, la remissió de totes les nostres "ofenses interiors", com era tradició en els jubileus bíblics. I així, acollits per Déu i renascuts en Ell, esdevingueu també vosaltres braços oberts per a tants dels vostres amics i coetanis que necessiten sentir, a través de la vostra acollida, l'amor de Déu Pare. Que cadascú de vosaltres regali «ni que sigui un somriure, un gest d'amistat, una mirada fraterna, una escolta sincera, un servei gratuït, sabent que, en l'Esperit de Jesús, això pot convertir-se en una llavor fecunda d'esperança» (ibíd., 18), i que us convertiu així en incansables missioners de l'alegria.
 
Mentre caminem, alcem la mirada, amb els ulls de la fe dirigits cap als sants que ens han precedit en el camí, que han arribat a la meta i ens donen el seu testimoni encoratjador: «Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel. I ara ja tinc reservada la corona que m'he guanyat. El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia, i no tan sols a mi, sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació» (2Tm 4,7-8). L'exemple dels sants i de les santes ens atrau i ens sosté.
 
Ànims! Us porto a tots al cor i confio el camí de cadascú de vosaltres a Maria, la Mare de Déu, perquè, seguint el seu exemple, sapigueu esperar amb paciència i confiança el que espereu, mantenint-vos en camí com a pelegrins d'esperança i d'amor.
 
 
Roma, Sant Joan del Laterà, 29 d'agost de 2024, Memòria del martiri de sant Joan Baptista.
 
 
FRANCESC