No vull cansar-vos repetint la mateixa frase que tots us heu fet en algun moment d’aquests dies de Quaresma i Pasqua. Mai havíem vist una cosa igual! Hem passat la Pasqua d’aquest any sense processons pels nostres carrers i places, sense preparacions en Germandats i Confraries i, el que és més significatiu, amb celebracions litúrgiques sense presència del poble fidel en els nostres temples.

El motiu d’aquesta reclusió en domicilis i atents als mitjans de comunicació audiovisuals ha sigut l’extensió i la profunditat de la pandèmia que ha provocat el coronavirus. La superació del COVID-19 ha centrat els esforços d’investigadors, metges i personal sanitari, responsables polítics, forces de seguretat, transportistes i empreses d’activitats essencials. I això en més de 160 països. I durant més de dos meses i amb la incertesa de no conèixer el final del túnel. Ha generat molta tensió interior, molt dolor i una gran preocupació pel futur desenvolupament de la nostra societat amb les seves conseqüències econòmiques i socials.

El més dur ha estat la comprovació diària dels morts per aquesta malaltia. El recompte era, i ho és encara, una font de consternació i sofriment. Perquè, darrere dels números freds de les estadístiques, hi ha una persona concreta, una història familiar, un projecte de vida, una família que experimenta la ruptura de la normalitat i viu el desconsol de la pèrdua de l’ésser estimat sense un comiat familiar i normalitzat suportant por això un doble dolor.

També les mesures preses per a tots els ciutadans han estat dures, incòmodes i de conseqüències imprevisibles. Hem viscut a dins de les nostres cases i hem paralitzat les feines i els serveis. S’han tancat escoles, indústries i comerços durant diverses setmanes. I tots ho hem acceptat amb sentit del deure i amb molta responsabilitat. Els experts ens han dit que era inevitable. Durant aquest temps la societat ha sabut combinar el sofriment amb la gratitud i la solidaritat. S’han mostrat també els millors sentiments de l’ésser humà.

Els creients, a més a més de tot l’anterior, hemos vist tancats molts dels nostres temples sense poder celebrar comunitàriament la nostra fe. Alguns hem pogut entrar-hi per a la pregària individual i per demanar al Senyor el final d’aquesta gran tragèdia i, per suposat, tots ho hem fet des de les nostres cases en un ambient estrictament familiar.

La col·laboració de les comunitats parroquials ha estat modèlica. El treball de sacerdots i equips pastorals administrant els sagraments i atenent a les persones més vulnerables ha estat immensa. Tot això ha de ser motiu de gratitud per part de la nostra societat. En el meu cas ho faig amb molta convicció i amb una gran esperança de què tot servirà per mostrar en el futur la fragilitat de l’ésser humà i el sentit de la presència de Déu en  la nostra vida.

No hem viscut les celebracions pasquals en els carrers i en els temples. Hem experimentat el que significa la força de la Vida, Mort i Resurrecció de Jesucrist des del silenci, la reclusió i l’ambient familiar. Aprenem a compartir igualment l’alegria de la Pasqua amb la caritat cap als qui conviuen a diari amb nosaltres.

+Salvador Giménez, bisbe de Lleida.