Resum històric del bisbat de Lleida 

La història del bisbat de Lleida es pot dividir en quatre períodes:

—El primer, des dels seus inicis fins la invasió musulmana;

—El segon, de l'any 1168, en que el bisbe Pere de Ravidats publicà l'Ordinatio Eclesiae Ilerdensis fins al Concili de Trento

—El tercer, des del Concili de Trento fins l’any 1932

—El quart i darrer període dela II Repúblicafins l'actualitat.

 

1.- Dels inicis fins a la invasió sarraïna 

 

Sobre els inicis d'una comunitat cristiana a Lleida, és indubtable que ja estava organitzada a les darreries de l'imperi romà.Un fet que ho pot avalar és que Lleida es trobava en la via de comunicació entre Tarraco i l'interior de la Península, però de forma documentada, la presència d'una comunitat cristiana apareix amb la trobada d'una làpida a la necròpoli romana de Lleida que acredita un enterrament cristià a finals del segle IV.

Malgrat tots aquests indicis, l'existència d'una seu episcopal no es documenta fins als voltants de l'any 419, quan una carta de Conserci a sant Agustí fa referència al bisbe Saguici. Però és en el concili provincial celebrat l'any 540 a Barcelona en el qual per primera vegada trobem el nom del bisbe Andreu al front de la comunitat lleidatana. També està documentat un concili provincial eclesial de la Tarraconense a la diòcesi de Lleida l'any 546, el que demostra l'existència d'una església diocesana organitzada. Del segle VI ens queda el testimoni del bisbe de Lleida al concili de Toledo (any 589), en el qual, el regne visigot va abandonar l'arrianisme i va passar al catolicisme. Signà les actes Polibi, bisbe de Lleida.

 

L'arribada dels sarraïns va posar fi al regne visigot. Durant la seva dominació s’extingí el bisbat de Lleida, però, així i tot, es constata la presència de comunitats cristianes organitzades. La clerecia i els laics, es van dividir entre els que van quedar sota el domini musulmà invasor, i els que van emigrar vers terres més segures. Sembla que el bisbe de Lleida es va refugiar a la zona de la Ribagorça i Roda esdevingué la seu episcopal pels cristians refugiats en aquella àrea (segles VIII al XII). En aquell temps, a Lleida conviviaen tres cultures: la jueva, la musulmana i la cristiana.

 

2.-Des de l'Ordinatio Eclesiae Ilerdensis (1168) finsal concili de Trento

 

Després de la desfeta a causa de la invasió àrab, la reorganització eclesiàstica es fa sota la tutela de Narbona, fins a la definitiva emancipació. L'any 1149 s'alliberà Lleida en una labor conjunta entre Ramón Berenguer IV, comte de Barcelona i Princep d'Aragó; Ermengol VI, comte d'Urgell; Pere de Rivera, de l'ordre dels Cavallers del Temple i nombrosos nobles de Catalunya i Aragó.

 

Immediatament després de la conquesta es va iniciar l'organització eclesiàstica de les terres recentment recuperades, on hi romanien alguns petits nuclis de cristians. El bisbe de Roda, Guillem Pere de Ravidats (1149-1176), amb altres preveres i abats de Roda, va traslladar la seva residència episcopal de Roda, a Lleida. Va ser el primer bisbe de Lleida durant la segona etapa de la història diocesana.

 

Durant un temps els bisbes s'intitulaven de Lleida i Roda. El document acreditatiu d'aquesta nova situació es troba en l'anomenadaDonatio Episcopion s'exposava: «Jo, per la gracia divina, bisbe indigne, se m'ha concedit presidir l'Església de Lleida, simultàniament amb la de Roda». El mateix bisbe va publicar l'any 1168 l'OrdinatioEclesiaeIlerdensisamb la normativa de la catedral i del seu capítol i la seva estructura parroquial, el que significava la definitiva organització diocesana. Aquest esdeveniment pot considerar-se com el naixement de la diòcesi de Lleidatal i com ara la coneixem.

 

El papa Alexandre III, el 1172, va adscriure de nou la diòcesi lleidatana a la província eclesiàstica Tarraconense. A la ciutat de Lleida, entre els segles XII i XV es van convocar nombrosos concilis provincials, atès que era el centre geogràfic de la metròpoli Tarraconense, essent presidits per legats de la Santa Seu o per l'arquebisbe de Tarragona amb l'assistència dels bisbes i els diversos estaments eclesiàstics.

 

El 22 de juliol de 1203, el bisbe de Lleida, Gombau de Camporrells (1191-1205), en presència del rei d'Aragó, Pere II el Catòlic i del comte Ermengol VIII d'Urgell, va col·locar la primera pedra dela que, amb el temps, va ser la Seu Vella. El 31 d'octubre de 1278, el bisbe Guillem de Montcada (1257-1278) va inaugurar i consagrar la nova catedral lleidatana. Durant el període de la Baixa Edat Mitjana (s. XIII-XV), la xarxa diocesana es va consolidar arreu del territori lleidatà: amb nous concilis, l'aparició de les parròquies i l'arribada dels ordres mendicants i militars. Mereix destacar la important presència de l'Església en el desenvolupament de la primera Universitat de la Corona d'Aragó. El Cisma d'Occident influí en la vida de la diòcesi. El bisbe de Lleida, Domènec Ram (1415-1434), vinculat a la cúria de Benet XIII, hi intervingué directament.

 

3.-Des del Concili de Trento fins l’any 1932

 

A partir del segle XVI destaca el concili de Trento, esdeveniment cabdal per a les futures reformes, no tan sols del bisbat de Lleida, sinó de tota l'Església universal. Les reformes incorporades van ser nombroses: el catecisme, la restauració del culte, la reforma de l'administració eclesiàstica, l'establiment de seminaris i altres.

 

Durant la guerra de Successió, el bisbe de Lleida, Francisco de Solís (1701-1714) va adoptar una postura favorable a Felip V. El 12 d'octubre de 1707, l'exèrcit de Felip V va apoderar-se de la ciutat de Lleida. La gran incidència de la Guerra de Successió, amb la pèrdua de la Catedral, convertida en caserna, i del Palau Episcopal, enderrocat, va fer que el 1707 el bisbe Solís traslladés la residència a Montsó, com també el seu successor el bisbe Olasso (1714-1735). Va ser el bisbe Galindo (1736-1756) el que va restablir de nou la residència episcopal a Lleida.

 

Acabada la guerra de Successió, els bisbes lleidatans van reclamar, insistentment, als reis d'Espanya la restitució de la Catedral, convertida en caserna militar. En veure la reiterada negativa reial es va buscar una nova via per aconseguir que Lleida tingués una Catedral oberta al culte cristià. L'any 1759, aprofitant el pas per la ciutat del nou rei d'Espanya, Carles III, procedent de Nàpols, el capítol de la catedral i els paers van unir els seus esforços i van exposar al rei la situació i el problema de la seu lleidatana. Les gestions van fructificar. El 14 d'abril de 1761, es va col·locar la primera pedra de la que se'n pot dir la tercera catedral de Lleida. El bisbe era Manuel Macías (1757-1770). El 28 de maig de 1781, el bisbe Joaquim Antoni Sánchez Ferragudo (1771-1785) va inaugurar i consagrar la nova catedral.

 

Durant la guerra del francès, L'Església de Lleida s'hi va fer present. El 28 de maig de 1808 té lloc l'alçament i el poble de Lleida sols va reconèixer el rei Ferran VII. Es va constituir la Junta de Defensa del Corregiment i es va anomenar president al bisbe Jeroni Mª de Torres (1784-1816). El 1810, davant els avenços dels francesos, el bisbe Torres s'exilià a Mallorca. Seguidament es va produir el setge de Lleida. El 1814 el Baró d'Eroles alliberà la ciutat, va arribar la pau i el bisbe Torres va retornar a Lleida.

 

Amb la caiguda de l'Antic Règim i l'assumpció del liberalisme, la mort de Ferran VII va comportar una reorganització política de l'Estat espanyol. El fenomen de l'exclaustració i la desamortització va ser la base legal perquè el govern expropiés a l'Església dels seus bens i se'ls pogués vendre. En definitiva, aquest procés, va produir una sèrie d'accions que van comportar l'eliminació de les comunitats masculines i la venda dels seus bens. El bisbe Julià Alonso (1833-1844) es va manifestar contrari a la política d’exclaustració i va mantenir la seva oposició a les mesures governamentals en temes eclesiàstics. Mentre creixia l’aversió liberal en contra seva; finalment va prendre el camí de l’exili.

 

La dinàmica tasca regeneracionista realitzada pel bisbe Pere C. Uriz (1850-1861) fou continuada pel seu successor, Marià Puigllat (1861-1870). Durant el seu mandat, el 12 d'octubre de 1862, es va fundar la Reial i Pontifícia Acadèmia Bibliogràfica Mariana. El seu pontificat es va produir en temps complicats que van afectar la diòcesis amb enfrontaments entre el poder civil i l’eclesiàstic; però el redreçament es consolidà a mitjans i al darrer terç del segle XIX, amb el ressorgiment de congregacions religioses que apareixen com a resposta a les múltiples necessitats socials i religioses de l'època i del territori. Mereixen destacar-se les actuacions del Beat Francesc Palau (1811-1872), fundador de les Carmelites Missioneres Teresianes, que fomentà la pastoral d'espiritualitat, l'assistència als malalts i necessitats, l’educació cristiana i la missióad gentes; la Venerable Esperança González (1823-1885), fundadora de les Missioneres Esclaves de l'Immaculat Cor de Maria, al servei de la dona marginada i de l'educació de nenes i joves en situació de risc; Santa Teresa Jornet (1843-1897), fundadora de les Germanetes dels Ancians Desemparats, destacant el treball per a la gent gran desvalguda.

 

Tomàs Costa i Fornaguera (1876-1889) va governar l’Església de Lleida en moments en que la ciutat estava dividida entre liberals, carlins i integristes. El bisbe va afavorir instruments d'acció i d'influència social, amb el foment de l'Acadèmia Mariana, la Joventut Catòlica i altres. El seu substitut, Josep Meseguer (1889-1905) donà al seu pontificat un notable impuls. La seva gran tasca fou la recuperació i reconstrucció dels temples i ermites. El seu zel constructor va culminar amb l'edificació d'un nou Seminari. Fundà el Museu Arqueològic del Seminari Diocesà de Lleida, amb especial interès per recuperar i preservar els bens de l'Església. El pontificat de Josep Miralles (1914-1925) va transcórrer majoritàriament en temps de la Mancomunitat de Catalunya, època de desvetllament cultural, polític, econòmic i nacional. Va inaugurar el Palau Episcopal.

 

4.-De la II República fins a l'actualitat

 

A l'altura de 1932, el panorama a Lleida no podia ser més preocupant. La política religiosa dels republicans es va convertir en un element inquietant. La legítima política de separació entre l'Església i l'Estat va ésser considerada com un atac a l'Església. Aquesta situació va comportar que l'Església perdés pràcticament tots els privilegis.

 

L’esclat de la Guerra Civil va interrompre la vida diocesana. La majoria de les esglésies i convents de la Diòcesis foren cremats i saquejats i les víctimes foren nombroses, destacantl’afusellament de més del 50% del seu clergat amb el bisbe Salvi Huix (1935-1936) al capdavant. Morí màrtir i va ser beatificat el 13 d’octubre de 2013. També han estat beatificats, o tenen el procés obert, uns altres 169 pares i laics igualment martiritzats. D’entre els laics destaca el ja beat Francesc Castelló, màrtir de la fe i vertader testimoni d'amor i fidelitat.El juliol de 1936, van incendiar la Catedral, quedant en una situació inservible per a la celebració del culte.

 

A l'abril de 1938 l'exèrcit franquista ocupava la major part de les comarques de Lleida. Durant la postguerra, el bisbat de Lleida va ser regit per Manuel Moll (1938-1943); Joan Villar (1943-1947). L’any 1947 fou nomenat bisbe Aureli del Pino (1947-1967). Aquest restablí el culte a la Catedral l’any 1955 i l'any 1958 va fundar el Col·legi Episcopal.

 

Els anys seixanta es produí un desvetllament de caire cultural, social, polític i religiós: La celebració del Concili Vaticà II donà un aire de renovació a l’Església lleidatana i s'impulsà la diòcesi vers noves directrius. El 1966 el bisbe Aureli del Pino va presentar la renuncia. El va substituir Amadeu Colom, vicari capitular de la seu vacant fins el nomenament del nou bisbe Ramon Malla (1968-1999). Durant el seu pontificat es va produir un canvi en el tarannà de l’Església. Coincidint amb la transició política,va assumir responsabilitats eclesials una fornada de catòlics influïts pel Concili Vaticà II.

 

Una altre realitat, fruit de l’ambient postconciliar, va aparèixer a la diòcesi, fou la constitució de comunitats de base. En el decurs del mandat del bisbe Malla van iniciar-se les delegacions diocesanes, les quals van impulsar la pastoral diocesana. Una de les iniciatives més fecundes del bisbat fou la creació de d'Institut de Recerca i Estudis Religiosos (IREL), per tal de fomentar la formació teològica, espiritual i pastoral, pont entre fe i cultura. Un altre esdeveniment important va ser el concili Provincial Tarraconense de 1995 en el que la diòcesi de Lleida hi va participar activament. El pontificat del bisbe Malla va estar marcat per la polèmica suscitada per la segregació de les parròquies de l'Aragó que es realitzà en dues fases: el 17 de setembre de 1995, per decret de la Congregació per als Bisbes, es desmembrà de la diòcesi una part del territori de la zona aragonesa, i el 15 de juny de 1998 la resta del territori aragonès.

 

El 19 de setembre de 1999 el bisbe Malla acaba el seu mandat essent succeït pel nou prelat F. Xavier Ciuraneta (1999-2007). Es va trobar amb les conseqüències de la segregació del bisbat. Va mantenir una actuació decidida sobre la problemàtica de les obres d’art diocesanes. Per motius de salut va haver de renunciar i es va nomenar com Administrador Apostòlic de Lleida, el bisbe de Tortosa, Xavier Salinas (2007-2008). El 21 de setembre de 2008 va prendre possessió del càrrec el bisbe Joan Píris (2008-2015) del que cal destacar la seva prioritat pastoral. Amb data 20 de setembre de 2015 va prendre possessió Monsenyor Salvador Giménez Valls, bisbe actual.

 

La diòcesi és sufragània de l’arquebisbat de Tarragona i confina amb les diòcesis de Barbastre - Monzó, Saragossa, Solsona, Tarragona, Tortosa i Urgell.La diòcesi de Lleida ocupa una superfície de 2.887’10 Km2. El seu patró és Sant Joan Baptista, la festa del qual se celebra el 24 de juny, solemnitat de llur natalici.La Catedralté per titular l’Assumpció de la Mare de Déu (15 d'agost).

 

Lleida, 11 de febrer de 2013