Estimats diocesans:

La cavalcada dels Reis d’Orient ha estat, en la nostra llarga història de les celebracions de Nadal, l'esdeveniment emblemàtic per fer-nos regals els uns als altres, sobretot als  nens. Aquesta tradició ens recorda l’episodi evangèlic en què uns mags arribats d’Orient van oferir unes ofrenes al nen Jesús, tal com ens ho explica sant Mateu: “Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar.[...] i li oferiren presents: or, encens i mirra” (2,11)

Encara que des de fa temps s’ha diversificat molt el lliurament de regals als més petits, la festa popular dels Reis sempre resulta atractiva perquè està molt arrelada en la nostra societat. A més, es fa  una espectacular cavalcada que recorre els carrers i places dels nostres pobles i ciutats. Els adults mirem amb curiositat els personatges i els elements que acompanyen la comitiva, però contemplem amb més interès els rostres dels més petits, les seves emocions, els seus ulls plens d'alegria, els seus aparents temors, les seves esperances en aconseguir els regals demanats. Pares i padrins, oncles i altres familiars estan pendents de les reaccions dels nens, de la seva ingenuïtat i de les mostres d’alegria sorollosa davant dels obsequis. Tots hem participat de la tendresa i de l'emoció infantil del moment. No endebades els nens es converteixen, una vegada més, en el centre de les mirades i de les preocupacions de les famílies i de tota a societat.

A partir d’aquesta festa anomenada “dels nens” voldria reflexionar i ampliar la meva mirada cap a ells, aconsellant alguna cosa més enllà de la donació d'un regal més o menys sofisticat que reben amb alegria i que sembla acomplir totes les seves expectatives. Segurament és un bon dia per parlar de l'amor familiar, de l'educació, de l'escola, del paper que els diferents agents socials juguen per obtenir un creixement harmònic dels nens i joves de la nostra societat. És una responsabilitat de tots d'oferir-los-hi i aconseguir una formació de qualitat perquè creixin sentint-se estimats i preparar-los per ajudar i servir els altres ja en la seva primerenca edat i, sobretot, quan en el futur participin en la gestió de la comunitat.

Els pares són els primers responsables de l'educació dels seus fills i, malgrat que en el llenguatge col·loquial fem servir sovint els adjectius possessius, no són de la seva propietat, sinó que els han rebut de l'immens amor de Déu i del seu lliurament conjugal. Tan gran és l'amor paternofilial que són capaços de donar la seva vida en benefici de l'altre. Cal que l'educació en l'àmbit familiar es basi sobretot en l'afecte, en el respecte i en la solidaritat. El gust, l'interès personal o el capritx dels fills no són bones normes de conducta. Els pares no els han de complaure sempre. És cert que volen, sobretot, la felicitat dels fills, però l'esforç, la constància, la cerca de l'excel·lència, els valors, la correcció són eixos bàsics en el seu creixement. Hem d’acompanyar-los i saber escoltar.

També els professors dediquen gran part del seu temps a conformar i potenciar la personalitat dels alumnes, respectant la seva llibertat i preocupant-se de totes les seves dimensions: la física, la intel·lectual, l'espiritual i la social. Són col·laboradors de la responsabilitat paterna.

Aquesta formació és completada pels catequistes i tots els educadors catòlics, que s'esforcen a ser autèntics testimoniatges de vida a l'estil de Jesucrist. Ells els encaminen a trobar-lo i, seguint la gràcia del seu baptisme, a viure amb alegria la seva fe. Avui, justament, celebrem la festa del Baptisme de Jesús.

Amb el meu afecte i benedicció,

                                                                                     +Salvador Giménez, bisbe de Lleida.