Estimats diocesans:

 

Als últims anys abunden les iniciatives per restaurar el patrimoni que ens han llegat els nostres avantpassats. Jornades, conferències, especialitats universitàries, subvencions d’entitats privades, administracions públiques... mostren un gran interès a recuperar els fruits culturals que les generacions anteriors han conreat amb dedicació i cura. És un goig comprovar el creixent entusiasme de molta gent del nostre entorn per apreciar els elements que defineixen els trets d’identitat del nostre món occidental.

 

Fa unes setmanes es van celebrar les Jornades Europees de Patrimoni que es programen cada any amb una creixent afluència de participants que a Diocesana coneixen, reconeixen i admiren monuments i objectes artístics. I sempre queden sorpresos de la gran riquesa que troben. A més d’aquestes jornades veiem com de forma continuada es programen conferències, congressos i seminaris sobre el patrimoni en totes les modalitats artístiques. Tot això denota un alt nivell de vida cultural en les fundacions privades, en ajuntaments i universitats, en els governs autonòmics i en els mateixos estats. Aquest interès és digne d’elogi.

 

També l’Església catòlica ha tingut una constant preocupació per produir i conservar tot el seu patrimoni que, al principi, es dirigia fonamentalment a la litúrgia (temples, ornaments, orfebreria, música...) i a la devoció privada (Missals, Llibres d’Hores...). Tot es feia per lloar i glorificar Déu. Com podeu imaginar, parlem només del patrimoni material. L’altre, l’immaterial, és més profund perquè afecta íntegrament l’ésser humà i la seva explicació i la consegüent exigència d’autenticitat per seguir Crist és més complexa.

 

No vull entrar avui en la gran polèmica que, com el riu Guadiana, apareix i desapareix a conveniència de determinats sectors sobre el patrimoni de l’Església, l’origen de la seva propietat, les immatriculacions, les denúncies i les mil discussions que enrareixen les nostres relacions. S’ha escrit molt sobre aquest tema des d’un punt de vista legal, social i històric. No és ara el moment, encara que es donen casos curiosos que magnifiquen una denúncia sobre una ermita d’un petit poble de Navarra o que silencien una recent sentència de l’Audiència de Castelló donant la raó al bisbat de Tortosa en contra d’una denúncia d’un municipi important. Podem afirmar que les propietats són de la comunitat cristiana que, al llarg dels segles, les ha creat i les ha conservat i ha fet grans passos per una restauració costosa, aportant els diners i el treball de moltes persones. Són béns que, sense cap polèmica, es posen a la disposició de tota la societat.

 

La pretensió d’aquestes línies és informar d’una iniciativa que van prendre fa una dècada les deu diòcesis amb seu a Catalunya: la posada en marxa de Catalonia Sacra que, durant tot aquest temps ha fet una infinitat d’activitats en les poblacions i comarques de Catalunya. S’han utilitzat els serveis d’experts per explicar i visitar els monuments més característics i molta gent interessada s’ha atansat a contemplar l’art religiós.

 

El passat quatre d’octubre es va commemorar la dècada d’aquesta benemèrita institució amb un solemne acte al temple de sant Pau del Camp de Barcelona. Un nombrós públic va agrair amb un llarg aplaudiment la presentació del que s’ha fet en aquests deu anys per part de responsables i tècnics de Catalonia Sacra. Des d’aquí, deixo constància escrita de la meva gratitud i us convido a llegir la publicació que periòdicament apareix en els bisbats i en les parròquies sobre aquesta qüestió de la conservació i restauració del patrimoni.

 

Amb el meu afecte i benedicció,

 

 

† Salvador Giménez Valls