Estimats diocesans:

 

Quan els catòlics volem comunicar la formació d’allò que fonamenta la nostra vida, recorrem amb freqüència a estudis i tractats d’experts en teologia. Ho han fet tots aquells que han estudiat a les facultats de teologia; tots els sacerdots amb l’obligació imposada per rebre el sagrament de l’Ordenació i també, durant els darrers anys, molts seglars per aprofundir en la seva fe i per adquirir coneixements que ampliïn la seva experiència vital. En el cas dels membres de la Vida Consagrada, s’apliquen els mateixos criteris tan si accedeixen al sacerdoci o si pretenen una millor formació, com és el cas dels seglars.

 

 

Quan desitgem ser molt concisos en les nostres explicacions recorrem al Catecisme. Allí hi trobem de forma sintètica i admirable totes las veritats de la fe que, com ja sabeu, es desenvolupen en uns apartats clars que han de ser acceptats de forma simultània per tots els creients: aprendre de la Paraula de Deu, celebrar els sagraments, resar, portar una vida moral coherent, participar activament en una comunitat i anunciar als altres la fe professada. No podem oblidar o silenciar-ne cap sota el pretext del nostre gust o interès personal. Allò que hem rebut i après, ho hem de passar a las generacions futures. És la nostra responsabilitat eclesial, que actualitzem contínuament quan pronunciem el Credo. Els diumenges i dies de festa ho proclamem a les celebracions de l’Eucaristia. Pràcticament tots ens ho sabem de memòria. Avui poso l’accent en aquesta afirmació del Credo: crec en l’Església, que és una, santa, catòlica i apostòlica. Em sembla un bon moment per animar a tothom a sentir-nos orgullosos i agraïts per pertànyer a l’Església.

 

A través d’ella, rebem i vivim la gràcia de Déu que ens empeny i enforteix per acceptar la salvació de Jesucrist. L’hem definit de moltes maneres: casa, mestra, mare, família... són termes molt propers a la vida ordinària que tothom entén. Recordeu com hem utilitzat imatges que apareixen a l’Antic Testament per a descriure-la: vinya, cleda, edificació... Sant Pau parla del cos i els seus membres per referir-se a l’Església a la que anomenem Cos místic de Crist; ella mateixa se sustenta en una condició divina com a obra de Déu i en una condició humana perquè en el seu desenvolupament hi influïm els éssers humans a través de la història. Sant Agustí deia que l’Església va peregrinant entre les persecucions del món i els consols de Déu. Aquelles persecucions han vingut de l’exterior de la realitat eclesial o les hem produït els mateixos catòlics. En aquest sentit, hem d’afirmar la nostra responsabilitat personal per presentar davant dels altres el rostre més fi d’una Església que ens acull malgrat les nostres incoherències, egoismes o escàndols. Volem fer el bé, però moltes vegades actuem de forma malvada. Ningú no s’escapa d’aquesta temptació.

 

Aquestes línies volen convidar a tots els catòlics a tenir un amor gran a l’Església. Malgrat els pecats que acumulem al llarg de la història. Malgrat les nostres pròpies limitacions i debilitats. Malgrat els escàndols que en massa ocasions apareixen als mitjans de comunicació. És l’Església de Crist, és casa nostra i la nostra família. Tots els seus membres, segons el seu estat i responsabilitat, tenen l’obligació d’ajudar a la claredat, transparència i autenticitat de tota la institució. Quan parleu de l’Església o quan us arribin comentaris sobre ella, actueu com si fos de la vostra propietat. No només defensant-la davant els atacs indiscriminats, sinó amb amor per ella i gratitud envers les obres de salvació que, a través d’ella, rebem del Senyor per desbordar la seva bondat i la seva crida a la fraternitat i a la santedat.

 

Amb el meu afecte i benedicció,

 

 

† Salvador Giménez Valls