Estimats diocesans:

En els escrits, en els discursos i en les conferències s'han fet servir amb freqüència imatges que ajuden a comprendre una explicació o un raonament i revelen amb més facilitat el sentit que s'ha volgut oferir per aclarir un concepte o una idea.

A la Bíblia hi ha abundants imatges que són patrimoni immaterial de la humanitat i han passat al llarg dels temps a formar part del nostre imaginari que possibilita la convivència. Amb freqüència són usades per completar una referència familiar i per explicar un conflicte universal. Segur que tots vosaltres haureu recorregut alguna vegada a una imatge bíblica. Us proposo per a aquest temps d'Advent dues paraules, que són com l’anvers i el revers d'una fulla o la cara i la creu d'una moneda, que encapçalen el títol d'aquest comentari dominical.

El mot desert apareix com el lloc del poble jueu en el seu camí cap a la terra promesa, i també com una realitat amenaçadora dels profetes; el mateix precursor del Messies, sant Joan Baptista, viu al desert i Jesucrist s’hi retira per fer penitència. També quan preparem el Nadal apareix aquest terme diverses vegades com una invitació temporal a la solitud, al despreniment, a la mortificació i a mil actituds diferents que ens permeten adequar el nostre interior al seguiment de la vida de Jesús, des del seu naixement fins a la seva mort en creu.

El desert és un lloc despoblat, solitari, inhabitat; un territori arenós o pedregós, que per falta gairebé total de pluja no hi ha vegetació o hi és molt minsa. Amb aquestes característiques la descripció ens suggereix escassetat, solitud i mort. El contraposem a l'altra paraula del binomi, el verger, que és un hort amb varietat de flors i arbres fruiters, amb aigua abundant per donar vida als vegetals, animals i a l’ésser humà. En la nostra vida s'entremesclen totes dues realitats, que hem d'aprofitar per acréixer i madurar les conseqüències de la nostra proximitat amb Crist. Parlem del desert com un moment de l'Advent, de la preparació que requereix una mirada al nostre ésser, un oblit d'elements banals que circulen al nostre voltant i una recerca incansable de la veritat que porta el Naixement. Parlem de verger com el lloc on brolla la vida, l'alegria, la felicitat que ens regala el mateix Jesucrist amb la seva vinguda.

En la tradició cristiana el naixement no és mai una simple celebració retrospectiva. No es tracta només de glorificar o plorar un passat. En la successió dels fets el cristià, la comunitat en general, s’adona de les constants de Déu i de l'ésser humà. El punt de sortida, el camí, el desert, l'entrada en la llibertat de la terra que li ha estat promesa són una estructura de vida per a tot creient (pecat i gràcia). Aquí hi ha un misteri de salvació vàlid per a totes i cadascuna de les generacions. Per a tots els moments de la història. Recordeu el que diu el salm 95: “Tant de bo que avui escolteu la seva veu: «No enduriu els cors  com a Meribà, com el dia de Massà,  en el desert, quan van posar-me a prova els vostres pares, quan em temptaren, tot i haver vist les meves obres”. No es queda només en un lament per la falta de forces per preparar el sentiment i la vinguda. Parafrasejo el següent salm 96, que un el llegeix com si estigués en un verger, en un estat d'alegria plena: canteu al Senyor un càntic nou, beneïu el seu nom, proclameu dia rere dia la seva victòria, aclameu la glòria del nom del Senyor, prostreu-vos davant d’Ell en l'atri sagrat…, aclameu al Senyor que ja arriba a regir la terra.

Us convido a aprofitar tot el temps que Déu ens dona per a la nostra edificació personal i per a posar-nos al servei dels nostres germans.

Amb el meu afecte i benedicció.

 +Salvador Giménez, bisbe de Lleida.