Per a un gran nombre de cristians Nadal és una festa entranyable no sols per la calidesa humana amb què hem embolcallat la seva celebració sinó per l’acompliment de les promeses que Déu ha fet a la humanitat. Un any més hem viscut, amb totes les limitacions que han imposat les autoritats amb motiu de la COVID-19, el naixement de l’Emmanuel, del Déu-amb-nosaltres. És un esdeveniment objectiu que se celebra i que ens demana una actitud personal adequada, un cor obert al misteri, un interior replet de fe que supera totes les dificultats externes i ens llança a una actuació constant en coherència i caritat.
Hem celebrat la Vida. Ha nascut el Salvador. Hem viscut amb alegria i esperança el fet més important de la nostra cosmovisió cristiana. Uns dies després, us interpel·lo amb la mateixa pregunta que molts es repeteixen en els diversos àmbits de convivència: ¿hem canviat alguns dels nostres costums per apropar-nos millor al missatge de Jesucrist?; ¿hem viscut un Nadal més autèntic i hem aplicat la tendresa i la confiança en les nostres relacions? Segur que cadascun dels lectors teniu una resposta convenient. Només us demano que sigueu més exigents, que us acosteu més als paràmetres que ens ha mostrat el mateix Senyor.
En aquesta situació en què han mort més de 70.000 persones al nostre país, sobretot gent gran, s’ha aprovat una llei -amb unes febles apreciacions de garantia personal de dubtosa viabilitat i que no restringeix la seva aplicació sinó que la universalitza- per matar més persones. Es repeteix fins al cansament això del dret a morir, la dignitat de la mort, la llibertat incondicional de l'ésser humà davant decisions de gran transcendència. Alguns han saludat amb alegria l'aprovació de la coneguda llei de l'eutanàsia. Em va semblar molt trist que, celebrant la Vida, es presenti com un triomf allò que significa el reconeixement d'un gran fracàs social ja que, segons tants professionals i organitzacions d'assistència als malalts terminals, cal potenciar les cures pal·liatives, reduint o eliminant el dolor al malalt.
Aquesta llei, que permet que el sistema sanitari del nostre país posi fi a la vida d'un ésser humà, està sent lloada per alguns dels qui s'escandalitzen de l’exagerat nombre d'ancians morts per la pandèmia, fins i tot per persones que critiquen severament la falta de recursos per atallar tanta sagnia. No és una contradicció? On ens situem, en la vida o en la mort? Això fa l'efecte d'una agenda establerta per imposar una determinada ideologia ampliant uns anomenats drets no reflectits en el conjunt de normes d'aplicació universal.
Encara que el tema de la defensa de la vida no és estrictament religiós sinó social -i vàlid també per a la totalitat del gènere humà- els cristians ens situem clarament en contra d'aquesta llei injusta que mata i no dona vida, que aniquila l'ésser humà i no el cuida, que a cavall d'una pretesa compassió pel dolor personal, acaba amb la seva existència. Els cristians defensarem la vida com ho mostra la gran quantitat de geriàtrics gestionats per gent d'Església. Els cristians apostem per parlar, per comunicar les nostres conviccions, per expressar la nostra fe amb llibertat, per ser tractats dignament després d'unes actuacions benèfiques per a tothom. No hem estat escoltats pels legisladors en aquesta qüestió tan transcendental ni tampoc s'han dignat a demanar l'opinió al conjunt del personal sanitari o als comitès de bioètica creats amb aquesta finalitat. Els qui presumeixen de diàleg amb experts, en aquesta ocasió, no ho han fet. Quina manera d’actuar, és aquesta?
+Salvador Giménez, bisbe de Lleida