Estimats diocesans:

 

La celebració del Dia de Difunts del 2 de novembre, amb l’arrelat costum de visitar els cementiris per recordar els familiars i amics morts, ens planteja la qüestió de la mort. Davant d’ella l’ésser humà té sentiments diversos –temor, angoixa, incertesa, confiança, serenitat...–, però experimenta la convicció que som mortals i que arribarà un dia en què se situarà davant del seu final. En el record als difunts ens acompanya l’afecte, la gratitud i l’oració. Els cristians unim aquestes tres realitats íntimes amb les paraules de Jesucrist, plenes de tranquil·litat i d’esperança per ocupar un lloc, com a sants (1 de novembre) en la glòria promesa. Recordeu l’última frase en el moment de la mort en la creu: “Pare, a les teves mans encomano el meu esperit”. Contemplant els noms de les làpides ens cauen les llàgrimes, però reconeixem la gràcia de l’acceptació i la serenitat que ens transmet el Senyor davant el sofriment i la mort.

 

“Crist no va teoritzar sobre el dolor: va estimar i va consolar els qui sofreixen i Ell mateix va sofrir fins a la mort, i mort en creu. L’Església no fa teories sobre el dolor, però vol aportar a la humanitat una vocació de donació preferent cap als qui pateixen”, és una cita d’una reflexió sobre l’eutanàsia que els bisbes espanyols (CEE) van publicar l’any 1993. Aquest tema també ha estat motiu de comentari i polèmica en aquests últims mesos amb l’aprovació parlamentària de la llei sobre l’eutanàsia. El mes de març passat es va publicar una altra Nota doctrinal dels bisbes sobre l’objecció de consciència que de forma ben expressiva diu: “...s’han aprovat lleis que s’inspiren en principis antropològics que absolutitzen la voluntat humana, o en ideologies que no reconeixen la naturalesa de l’ésser humà que li ha estat donada en la creació, i que ha de ser font de tota moralitat”. Podríem afegir molts altres documents sobre aquesta qüestió, i l’opinió dels bisbes, que no és exclusiva seva, sinó de tot cristià. Alguns estudis van més enllà i recorden que aquesta qüestió no és només religiosa sinó profundament humana, de tal manera que altres confessions i altres cosmovisions estan també en aquesta línia d’actuació.

 

Els cristians tenim una primera convicció que enarborem com a punt de partida: la vida humana és creada per Déu i deixem a les seves mans el seu principi i la seva fi. És una convicció basada en una proposició de fe que recitem constantment en el Credo. I no la podem canviar segons les modes culturals de cada moment. Per això estarem sempre en contra de l’avortament i de l’eutanàsia perquè això significa que algú posa fi a una vida ja concebuda en el si de la mare o l’aniquila quan a algú li sembla adequat acabar-la. I, a més de tot això, sembla que “obliguem” una tercera persona a convertir-se en executora d’una realitat que només correspon a Déu. Estem parlant de víctimes i botxins; estem parlant de la propietat del propi cos, com sentim en mil intervencions propagandístiques en defensa de la mort, o l’atribució d’aquesta capacitat qualitativa al mateix Déu de la història que ha creat tot el que la terra conté.

 

Durant aquests dies és molt pertinent parlar de vida i de mort perquè tota la societat s’engalana per a aquest record. Quan rebutgem la cultura de la mort estem reafirmant la cultura de la vida. No endebades amb la Resurrecció de Jesucrist se’ns dona una nova vida perquè siguem feliços i la puguem compartir amb els altres. La mort d’Un de sol ha donat la vida a la resta de la humanitat. Això ens porta a dir que amb la vida s’omple el nostre cor d’alegria i d’esperança i davant la mort demanem una actitud serena i confiada. Alguns fan ironia sobre aquesta posició o, encara molt pitjor, se’n burlen. Tant se val, tenim la immensa llibertat d’opinar i viure d’acord amb la nostra fe.

 

Amb el meu afecte i benedicció.

 

 

† Salvador Giménez Valls