Martir / Beat / Sant
Data beatificació: 
23/04/1988
Festa litúrgica: 
07/11

 Fill d'Aitona, va néixer el 29 de desembre de 1811, al si d'una nombrosa família. Va ser batejat el mateix dia.Viu convençut que Déu ha escrit amb el seu propi dit, en les taules del seu cor, el manament de l'amor. Estudià al seminari de Lleida durant els cursos 1828-1832. Pocs anys roman al carmel de Teresa perquè la situació socio-política li ho impedeix. Els que hi passa estan plens d'iniciatives, de fraternitat compartida. Després, es troba despullat de tot el que més s'estima. El claustre eixamplà el meu cor i va encendre la flama del meu amor -ens confia-. Però no troba el centre de la seva vida.

En lloc de romandre enfonsat per la dificultat emprèn el camí de la història amb el cor obert per a servir, estimar i esperar. A Barbastre va rebre el presbiterat. Ajuda a les tasques parroquials del seu poble i es retira a la anomenada Cova del P. Palau a Aitona. Forma part del grup de missioners que en aquella època -a Catalunya- tracten de refermar la fe del creients. Com que la situació social és insostenible marxa cap a l'exili francès. Té 29 anys. A França n'hi restà onze -els més importants de la seva vida-. Allí viu en profunda comunió amb l'Església del seu temps. Dedica considerables espais a la contemplació, mentre orienta i acull tota mena de persones que, atrets per la seva ferma i coherent personalitat, volen viure l'evangeli al seu estil.

Escriu en relació a aquesta etapa: Perduda l'esperança de morir en la lluita del meu poble, molt jove encara, al no poder suportar la flama de l'amor que em cremava, decidí viure solitari. Et vaig cridar i no em vas respondre, et vaig buscar dins del si de les muntanyes, enmig dels boscos, sobre els cims de les penyes solitàries ... i no et vaig trobar. En els bells matins de la primavera, en les tardes quietes de l'estiu, en les nits fredes i gelades de l'hivern, dins les coves, sobre els cims de les muntanyes, et vaig buscar i no et vaig trobar. On estaves ?

Va deixar França i es va incardinar al bisbat de Barcelona, on es dedicà a atendre espiritualment els seminaristes de la diòcesi, a formar en la fe a persones adultes compromeses en el món laboral -aleshores a l'inici de la industrialització-. Acompanyà també els nouvinguts dels barris marginals. Mentrestant, uns grups de dones vivien l'evangeli -a la nostra diòcesi- orientades per ell.

La formació d'adults -anomenada Escola de la Virtut- esdevé model d'ensenyament catequètic a l'Església de Barcelona. En poc temps, l'escola creix, es diversifica. Esdevé càtedra d'ensenyament superior. L'impacte de l'escola es va fer sentir molt aviat en els medis culturals, cristians, polítics i socials. El. P. Palau mobilitzà, entorn d'aquesta obra, les forces eclesials de la ciutat, àdhuc la premsa. Tant a Barcelona com a Madrid sabien, amb antelació, el tema que es tractaria i el treball que es faria. L'èxit fa que el seu director pensi a estendre aquesta mena de catequesi a d'altres ciutats de l'Estat.

Els sectors anticlericals i revolucionaris de Barcelona se n'adonen que el P. Palau els està guanyant terreny entre la classe proletària. Mobilitzen la premsa sectària i multipliquen sàtires i calumnies contra l'escola. La culpen de les vagues laborals. L'autoritat militar la tanca i desterra el P. Palau. És l'any 1854. La mateixa sort que ell corre el bisbe de la ciutat. Per altre costat, els grups femenins de Lleida queden suprimits: Tu em vas salvar la vida perquè em tenies preparat un altre martiri, mil vegades més cruel -rumia el P. Palau en dirigir-se a l'Església -.

Arriba a Eivissa, presó de l'Estat, calumniat, perseguit i vigilat. Afronta la difícil situació, calla, prega i deixa que passi el temps. Refà el seu estil vocacional: de la soledat al servei apostòlic i d'aquest al silenci contemplatiu. Són coordenades vocacionals. Els sis anys de desterrament, a poc a poc, es converteixen en un regal de Déu. El P. Palau crea el santuari marià de l'illa, presideix missions que milloren els costums de la població, porta una vida sòbria, de pregària i de fraternitat i des d'aquests pressupostos acompanya la gent senzilla que sol·licita la seva ajuda pel camí de l'existència. Home honest i valent, demana la seva llibertat perquè no hi ha motius per a viure com un malfactor. Fins i tot escriu a la reina amb aquest objectiu.

Més tard, descobreix el misteri de l'Església i es lliura totalment al seu servei. I com a conseqüència d'aquest descobriment dóna vida a la seva família religiosa: filles i fills. Elles/ells portaran la seva torxa vocacional a través del temps i de les cultures. Ara, són les carmelites missioneres i les carmelites missioneres teresianes. L'Església centrarà el seu amor, n'assentarà i harmonitzarà la vida sencera i serà punt de convergència que donarà unitat al seu itinerari espiritual i a la seva activitat apostòlica.

Estimada Església -anota el P. Palau- estaves tan prop de mi i jo no ho sabia! Estaves dins de mi mateix i jo et buscava tan lluny. Per què no et vas fer visible? Passats quaranta anys en busca teva, et vaig trobar. Et vaig trobar perquè tu em sortires al encontre, et vaig trobar perquè tu et donares a conèixer.

És un bon predicador i un valorat confessor. Recorre nombroses ciutats: Palma de Mallorca, Madrid, Barcelona, Ciutadella, l'Alt Aragó. Fins a la cort demanen la seva presencia. Presideix novenes, missions i d'altres jornades de reflexió i pregària.

L'última etapa de la seva existència es dedica a atendre la gent marginada. A Barcelona, acull, a casa seva, persones malaltes en el cos i en l'esperit. Són treballadors de la indústria tèxtil que no poden suportar l'excés de treball ni l'escassetat d'alimentació, higiene i afecte. El P. Palau els acull, els escolta i prega per ells. Amb els seus col·laboradors i amb els malalts es veu posat a la presó i allí roman dies que es fan anys. Així demostra el seu profund amor a l'Església: I ara que t'he trobat, t'estimo -afegeix-. Tu ho saps. La meva vida es el menys que puc oferir-te en correspondència al teu amor. La passió de l'amor que em devora, trobarà en tu el seu ble perquè ets tan bella com Déu... El meu cor ha estat creat per estimar-te. Aquí ho tens. És teu. Ja no és cosa meva sinó propietat teva. Perquè t'estimo, disposa de la meva vida... i de tot el que sóc i tinc.

És el fundador dels germans de l'Ensenyament i de les germanes terciàries de la Verge del Carme. Avui són dues congregacions: Carmelites Missioneres Teresianes i Carmelites Missioneres.

L'últim servei és l'atenció als empestats de Calasanz. Els atenen les seves filles però han estat afectades per la malaltia.

El P. Palau mor a Tarragona el 20 de març de 1872. Les seves despulles són a la capella de la casa mare de les Carmelites Missioneres Teresianes a Tarragona. Les seves últimes paraules són un lament: Déu meu!. M'heu canviat la sort! Havia anhelat vivament el martiri i mor al llit, envoltat dels qui l'estimen. És ara, amb aquest pas, que ha viscut la realitat, tantes vegades pressentida: Què n'és de delitós el repòs als braços d'una mare verge tan néta com és l'Església triomfant.

El Papa, Joan Pau II, el declarà beat el 23 d'abril de 1988. La diada de la seva festa litúrgica és el dia 7 de novembre.

Sant, Beat o Martir destacat: