Aquest diumenge dia 3 de maig, a la Catedral, celebrarem el sagrament de l’Orde en el grau de Diaconat, un ministeri al que poden accedir homes cèlibes i casats i al que el Concili Vaticà II va donar un nou relleu. La Constitució Lumen Gentium (cfr. n.18) assenyala que els diaques permanents reben la imposició de les mans "no en orde al sacerdoci”, és a dir per oferir en nom de Crist el sacrifici eucarístic, "sinó per a servir" en comunió jeràrquica amb el bisbe i els preveres (LG 29) i en estreta connexió amb els laics compromesos a l'Església. Són els encarregats de la diaconia de Jesucrist, signe o sagrament del mateix Senyor, que no va venir per a ser servit sinó per a servir.
El sagrament que reben els capacita a realitzar el seu servei amb una eficàcia particular (Ad Gentes 16), però l’Església els demana que siguin persones provades i irreprensibles, sinceres i dignes, íntegres en guardar el tresor de la fe, generoses i compassives, i capaces de guiar la seva pròpia família (CDC, 1029). Amb la maduresa humana necessària (responsabilitat, equilibri, bon criteri, capacitat de diàleg) i la pràctica de les virtuts evangèliques (oració, pietat, sentit d’Església, esperit de pobresa i obediència, zel apostòlic, disponibilitat i amor als germans) (Ratio, 30-32).
A més del discerniment i reflexió sobre el significat de la vocació diaconal hi ha la necessària preparació teològica, pastoral, espiritual i comunitària, la recepció prèvia dels ministeris laïcals (lector i acòlit) i la inserció pastoral que anirà concretant-se després en diversos camps: l’acció caritativa i social en totes les seves vessants; l’espiritualitat i l’acció litúrgica (sacramental o no); la pastoral de la Paraula en diferents nivells; l'administració i participació en el govern de la comunitat... El Papa Pau VI, en 1967, va disposar també que el diaca pot "guiar legítimament, en nom del rector o del bisbe, les comunitats cristianes llunyanes". És una funció missionera per als territoris, els ambients i els grups, on manca el prevere o no se’l pot trobar amb facilitat. Però, més enllà de les activitats concretes, la mateixa presència del diaca és un do, en tant que constitueix un signe sacramental de Crist servent i promou la vocació a servir, comú a tot el poble de Déu. En nom de Crist i amb la gràcia del seu Esperit, els diaques serveixen i inciten a servir i recorden també als altres dos graus de l'orde sagrat (preveres i bisbe) que la seva missió és un servei.
Caldria afegir que el diaca no és un substitut del prevere ni menys una amenaça a la participació dels laics cridats a ser membres vius en l’acció pastoral de l’Església. Més encara, entre les tasques del diaca hi ha la de promoure i sostenir les activitats apostòliques dels laics. Essent present i més inserit que el prevere en els ambients i en les estructures seculars, s’ha de sentir impulsat a afavorir l’apropament entre el ministeri ordenat i les activitats del laics en el servei comú al regne de Déu, essent testimoni qualificat de la vida cristiana. I, com deia un laic membre d’un Consell Diocesà de Pastoral, la seva missió hauria de ser la de fer de frontissa entre la societat civil i els clergues... i no hauria de fer olor a sagristia, sinó de carrer.
Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,
+ Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida