M’explicaren un conte sobre un pare que feia els impossibles per tal de dulcificar el caràcter amarg del seu fill, fins que se li va ocórrer donar-li martell i claus recomanant-li que, cada vegada que tingués una d’aquelles reaccions violentes amb algú, clavaria un clau a la tanca de fusta del jardí de casa seva.
I així ho va fer el fill dia rere dia, durant setmanes, fins que li va semblar que ja no calia clavar-ne més de claus. Pensava que ja havia après a controlar les seves reaccions agressives, a dominar-se i eliminar les expressions de mal gust... I va córrer molt content cap el seu pare explicant-li tot feliç que ja podia relacionar-se amb normalitat.
El pare, reflexionant una estona i desprès de felicitar efusivament el seu fill, li va dir: “Fill meu, molt bé, estic molt content. Ara torna a la tanca de fusta, arrenca tots els claus que has anat clavant i torna aquí amb ells”.
El fill quedà molt estranyat però, per no contradir el seu pare, el cregué i va extreure tots els claus de la tanca de fusta. En tornar el pare li preguntà: “Què has vist a la tanca al treure els claus?”. Ell va contestar: “Només els forats que havien deixat els claus”. I el pare va afegir: “Així és fill meu: per cada paraula feridora vas clavant un clau al teu voltant i, per molt que vulguis reparar el mal extraient el clau, sempre hi quedarà el forat com una mena de ferida oberta”.
Aquest conte ens pot fer pensar en la força de les paraules que pronunciem i els seus efectes sobre els altres: què diem i com ho diem, perquè una paraula dita a temps és una benedicció (com pot ser-ho també saber callar en el moment adequat) però pronunciada fora de lloc i/o de manera inadequada pot deixar una marca difícil d’esborrar.
Meditem-ho a la llum d’alguns textos bíblics: “No es pot pas aprovar la indignació injusta, perquè porta a la ruïna. L'home pacient sap controlar-se fins al moment oportú, i a la fi li ve l'alegria; es guarda les paraules fins a l'hora justa, i tothom celebra el seu seny” (Siràcida 1, 22-24); “¿Qui em posarà una guarda a la boca i un segell de prudència als llavis, perquè el parlar no em faci caure i la llengua no em perdi?” (Sir 22,27); “Apreneu a mesurar les pròpies paraules, perquè el qui aprendrà a mesurar-les no serà trobat culpable. El pecador queda enxampat en les pròpies paraules, i el calumniador i l'orgullós també hi ensopegaran. No t'acostumis a jurar”; “Hi ha una manera de parlar que mereix la mort… No t'acostumis a dir grolleries indecents; no te n'oblidis ni diguis estupideses, encara que en tinguis el costum; l'home avesat a les paraules que ofenen no acabarà mai més d'aprendre la bona educació” (Sir 23, 7-9.12-15).
Rebeu la salutació dels vostre germà bisbe,
+Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida