Multiplicar comunió i fraternitat
Malgrat les crítiques més o menys ben intencionades, ningú no pot dubtar que a les nostres comunitats cristianes és un fet evident el servei generós i l’ajuda solidària a tants i tantes que estan patint en el cos o en l’esperit. Per a nosaltres és un escàndol que un de cada quatre espanyols visqui en situació de risc de pobresa i d’exclusió social i, per això, a més de fer-los arribar el missatge d’esperança que neix de l’amor de Déu i demanar per a ells la fortalesa necessària, compartim de moltes maneres els nostres béns multiplicant obres de comunió i fraternitat.
Aquesta és la nostra contribució a la humanitat. El cristianisme s'orienta a la unificació de la humanitat (“Que tots siguin u”, demanava Jesús). Per això, l’autèntica espiritualitat de comunió té necessàriament un caràcter social. I la mateixa participació en l’Eucaristia, on el Senyor ens convoca i reuneix, ens alimenta de la Paraula i del Pa de vida i ens uneix a Ell mateix en l’ofrena del Sacrifici, es converteix en imperatiu social per a tots els que hi participem i ens demana fer alguna cosa perquè tothom pugui “viure” com Déu ens ho ha fet veure en Jesús. Ell es fa present en el pa i el vi, fruits de la terra i del treball humà, i és des d'aquesta transformació que ens hem de mirar les altres transformacions a les quals cal contribuir.
Cada Diumenge ens apleguem al voltant de la Taula eucarística... volent comunicar-nos veritablement amb Jesús i deixant-nos transformar per Ell. I quan fem comunió amb Ell –quan combreguem Jesús, que és “l’Amor diví encarnat”– volem reproduir la seva manera d’entendre la vida. Sense aquesta càrrega de profunditat, la mateixa comunió sacramental pot arribar a ser un gest superficial i extern. Hi ha una veritable trobada amb Jesús en la Missa quan reconeixem i fem veure que Ell, que ens ha convidat a la seva taula, després, al carrer, continua amb nosaltres amb la seva presència silenciosa, i ens acompanya i ens motiva a l’hora de oferir als nostres conciutadans criteris i exemples de responsabilitat.
Al nostre món venim molt temps emprant la paraula solidaritat com el camí per a realitzar la igualtat de tots, la pau en el món i l'eliminació de la pobresa. Però una veritable “solidaritat” significa sentir-se responsables els uns dels altres, els sans dels malalts, els rics dels pobres, el nord del sud, conscients que allò que podem donar mai ens pertany del tot perquè abans també ens ha estat donat. En conseqüència, cal procurar que viure “compartint” arribi a ser praxis habitual entre les persones i els pobles.
La nostra societat és molt secular i de vegades sembla que augmenta la indiferència i l’agnosticisme, però també hi ha situacions que la van fent cada dia menys autosuficient. Les crisis periòdiques també tenen un efecte purificador. I tot i que molts deixen de banda Déu, perquè consideren que viure relligats a la seva voluntat és una dependència infantil, nosaltres, creients, sabem que sense Déu les coses no poden anar bé, ì hem de trobar maneres de presència que estimulin a creure.
Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,
+ Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida