Gestionar la pròpia vida

 Acabem de celebrar el dia de Tots els Sants en el que la comunitat cristiana celebra a tots aquells constructors de bondat que, havent seguit el camí de Jesús, (sabent-ho o no) ara són associats a la seva gloria prop del Pare Déu: “una multitud tan gran que ningú l'hauria poguda comptar… de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües” (segons l’Apocalipsi).

Tots hem de viure prenent decisions que van conformant la nostra pròpia vida. Les persones tenim aquesta capacitat però és preocupant comprovar la quantitat de comportaments que són fruit d’influències externes o dependències més o menys conscients: impulsos, emocions, publicitat, moda, mcs.

Si hom no sap qui és i per a què viu, mai no encertarà a dirigir la seva vida de manera lliure i conscient. Això fa que davant circumstàncies com les que vivim en els darrers temps, l'emotivitat substitueixi massa vegades la raó.

Però sense cuidar “el nostre interior” i la capacitat de comprendre's a si mateix, és impossible gestionar la pròpia vida de manera conscient i responsable segons una vertadera jerarquia de valors.

Hi ha circumstàncies personals o esdeveniments socials que s’aprofiten moltes vegades per a descarregar tensions acumulades, però potser ens caldria reflexionar sobre certes actituds perquè fugir-hi és una manera de fracassar en la vida.

Sempre és millor adoptar una postura madura i fer front a les coses procurant discernir els fets de manera objectiva. Hi ha experiències que hem d’afrontar críticament i realitats que hem d’observar a fons per a poder treure’n conclusions.

Conec persones que viuen presoneres del passat i perden un temps preciós furgant en les ferides (i/o fins i tot consolant-se recordant moments feliços). I en conec d’altres que s'afanyen teixint somnis de futur o hiperpreocupats pel demà. ¿No corren el risc de perdre el present, que és l'únic temps realment a la nostra disposició per anar construint futur responsablement? No hi ha futur sense present.

Però la pregunta és: ¿Cap a on em dirigeixo jo en la vida i què he de fer per contribuir a orientar adequadament les coses?

I per a respondre-la en condicions hauríem d’afegir: ¿Què o a qui posem en el centre de les nostres vides? ¿Bastarà d’anar tirant a base d’espontaneïtat i improvisació, sense intentar fer-se preguntes radicals sobre el sentit i el fonament últim de la vida humana, personal i social?

Jesús i el seu evangeli ha estat per a molts, i encara ho és, el referent definitiu per a construir una nova humanitat. Per què no acollir-lo a fons?

Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,

+ Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida