Llegint el diàleg entre Jesús i Nicodem (Jo 3,1-21) a la llum de la fe bíblica, descobrim el gran protagonista de tot el que allí es diu, el Déu Pare, l’iniciativa del qual és presentada amb paraules ben significatives: estimar, donar, enviar... “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell”.
Per això, per a conèixer Déu, hem de començar coneixent millor aquell que, amb la seva vida, amb el lliurament de la seva vida, amb la seva mort per amor, ha estat i continua estant l’explicació de com és Déu, a qui ningú no ha vist mai (Jo 1,18).
El verb que el Nou Testament empra per a senyalar les relacions entre Déu i Jesús, entre Jesús i els seus deixebles i les dels deixebles entre ells mateixos és “estimar” (agapàn, en grec). Una estimació que continua activa enmig nostre: La vida cristiana consisteix fonamentalment en dur a la pràctica aquesta manera d’estimar, seguint les actituds de Jesús i deixant-se transformar per l’Esperit que hem rebut en el Baptisme, que ens regenera, ens fa partícips d’aquest amor de Déu i ens capacita per a escampar-lo.
Per això, la nostra presència com a cristians en el món cal que sigui també transformadora, tot i que sempre amb humilitat i sense pretensions. Perquè se’ns demana ser sal, llum, llevat..., encarnació de la “Bona Notícia”, testimonis de l’amor que Déu ha manifestat en Jesús, el Déu fet home per obra de l’Esperit Sant.
De vegades cantem en el Salms: “tasteu i veureu com és de bo el Senyor”... Ens hem de convertir en una “degustació gratuïta” d’aquesta bondat i sempre a l’abast de tothom. Tenim el deure de ser punts de referència, senyals per als qui puguin viure una mica desorientats, sabent que vivim en una societat aparentment cristiana i conscients que “no és or tot allò que enlluerna”.
En aquest Diumenge de la Trinitat, cal tenir presents de manera molt especial als membres de les comunitats de vida contemplativa dels nostres monestirs, veritables signes d’amor vivent i interpel·lador, total i gratuït, i pregar insistentment perquè no en manquin mai en l’Església.
Multitud d’homes i dones desconeixen els camins que porten a la veritable felicitat i a la pau del cor. Van preguntant i, a la seva manera, ens estan demanant que els mostrem Déu. Cal que siguem capaços de donar-los resposta i indicar-los el camí.
Cal fer-los experimentar de prop l’amor de Déu que hem descobert en Jesús, de manera que pugui ser descobert com una Bona Notícia.
Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,
+ Joan Pirirs Frígola, Bisbe de Lleida