Avui, diumenge de Pentecosta, Dia de l'Acció Catòlica i de l’Apostolat Seglar, vull recordar el primer manament que apareix a les pàgines de la Bíblia: creixeu (Gén 1, 27ss). En el nostre Baptisme s'inicia un procés de creixement que és permanent. La fe és do de Déu però Ell ha volgut la nostra correspondència lliure i responsable i ha posat en nosaltres les capacitats necessàries per a respondre: “Posaré el meu esperit dins vostre i faré que seguiu els meus preceptes, que compliu i observeu les meves decisions” (Ez 36,27).
En la vida natural naixem, som petits, creixem i ens desenvolupem però, en la vida cristiana, hi ha persones que segueixen pensant i actuant com a nens perquè no s'alimenten adequadament ni contrasten la seva vida amb la Paraula “inspirada per Déu i útil per a ensenyar, refutar, corregir i educar en el bé, per tal que el qui és home de Déu arribi a la maduresa i estigui sempre a punt per a tota obra bona” (2Tim.3,16-17).
Els cristians estem cridats a dur a la pràctica el projecte de Déu sobre l'ésser humà en totes les circumstàncies de la vida ordinària, fàcils o difícils, i en l'ambient concret en què estem immersos: família, treball, alegries i desgràcies, bones i males notícies... Comptem amb la gràcia de Déu, però cal exercitar-se habitualment i amb perseverança en la pràctica de l'Evangeli amb obres i en veritat (1Jn 3, 18), de la mateixa manera que un esportista millora la seva forma física entrenant alhora que adquireix major aptitud. No val esperar situacions ideals o circumstàncies més propícies per manifestar la nostra fe, de paraula i d'obra, oferint als nostres conciutadans la possibilitat de descobrir la Persona de Jesucrist i la seva manera d'entendre la vida.
El Senyor no demana impossibles, encara que alguns cristians semblen pensar que l'ideal proposat per Crist necessitaria adaptacions per poder ser viscut. Podem fallar, però amb la nostra vida hem de fer veure que l'evangeli es pot viure en el nostre quefer ordinari, i que comptar amb els defectes, propis i aliens, no equival a rebaixar les seves exigències.
El cristià jove o adult demostra la seva maduresa amb fets, vida i conducta, intentant fer present Jesús, sense coaccionar ningú però tampoc sense dissimular-ho enmig d'una societat on resulta més fàcil presentar-se com a agnòstic o ateu que com a cristià. I ho fa vivint la seva comunió eclesial, alimentant la unitat, la complementarietat i el treball conjunt: “entre tots i pel bé de tothom”.
En aquesta nova Pentecosta, animo a tots els fidels cristians laics de l'Església de Lleida a tornar a considerar el que he dit en alguna de les nostres Assemblees: “Si volem tenir una paraula evangelitzadora al món de la globalitat i donar a les generacions futures raons per viure i per esperar; si volem promoure accions de presència missionera, necessitem optar per un estil i una organització pastoral que alliberi de tendències autàrquiques, practicant millor la corresponsabilitat, sense tancar-nos sobre nosaltres mateixos de manera defensiva, sense absolutitzar allò que és relatiu, universalitzar allò que és particular, ni dogmatitzar allò que és opinable.”
Rebeu la salutació de vostre germà bisbe,
+ Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida