Ara que ja han passat les eleccions municipals i, a certa distància de les autonòmiques i estatals, em sembla oportú recuperar algunes consideracions fetes fa uns anys sobre algunes qüestions relatives al compromís i la conducta dels catòlics en la vida pública i política en les societats democràtiques. En aquest punt l'ensenyament de l'Església és ben precís: «els fidels laics de cap manera poden abdicar de la participació en la política; és a dir, en la multiforme i variada acció econòmica, social, legislativa, administrativa i cultural, destinada a promoure orgànica i institucionalment el bé comú» (Christifideles laici n. 42), que comprèn la promoció i defensa de béns com ara l'ordre públic i la pau, la llibertat i la igualtat, el respecte a la vida humana i l'ambient, la justícia, la solidaritat, etc.
La societat es troba avui dins d'un complex procés cultural propi d’un canvi d'època amb les lògiques incerteses. Però això no disminueix la legítima llibertat dels ciutadans catòlics de triar, entre les opinions polítiques compatibles amb la fe i la llei moral natural, aquella que creguin que es conforma millor a les exigències del bé comú. No totes les concepcions sobre el bé de l'home són igualment veritables i tenen el mateix valor, i el cristià, àdhuc reconeixent la legítima pluralitat d'opinions, també està cridat a dissentir d'una concepció del pluralisme que relativitzi els aspectes morals. La vida democràtica té necessitat de fonaments veritables i sòlids, de principis ètics que, per la seva naturalesa i paper fundacional de la vida social, no són negociables com ara, la centralitat de la persona. El referent d’on prové el compromís dels catòlics en la política cal que sigui la doctrina moral i social cristiana, amb la qual els laics catòlics s’han de confrontar sempre. Una consciència cristiana ben formada no permet afavorir amb el vot un programa polític que contingui propostes alternatives o contràries als continguts fonamentals de la fe i la moral.
Això no elimina la llibertat d'opinió dels catòlics sobre qüestionis contingents, però tots els cristians, i sobretot els qui estan compromesos en la vida política, han d'assumir en consciència un deure moral de coherència. No poden viure dues vides paral·leles: d'una banda, la denominada vida espiritual, amb els seus valors i exigències; i per una altra, la denominada vida ordinària de família, de treball, de relacions socials, de compromís polític i de la cultura. Aquest és un aspecte important de la unitat de vida que caracteritza al cristià: la coherència entre fe i vida, entre evangeli i cultura. En la vida, cada activitat, situació, esforç concret, constitueix una ocasió providencial per a un continu exercici de la fe, de l'esperança i de la caritat.
La fe en Jesucrist ens exigeix l'esforç de participar en la construcció d'una cultura que, il·luminada per l'Evangeli, sigui capaç d'acollir, justificar i projectar les instàncies que deriven de la fe i la moral perquè els canvis que es demostrin necessaris es recolzin sempre sobre fonaments sòlids.
Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,
+ Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida