Tipus
Ajudant a viure (Bisbe Joan)
Autoria
Producció
Data publicació: 
dg., 03/15/2015
Fitxer audio: 

El proper diumenge dia 22 celebrem com cada any l'anomenat Dia del Seminari, i vull fer una crida especialment a aquells joves i no tan joves que han sentit d'alguna manera la vocació al sacerdoci ministerial (algun d'ells m'ha dit que no ho descarta, però vol pensar-ho més). Els convido a detenir-se un temps i a posar-se a l'escolta del Déu que segueix cridant-los. I a fer-ho fixant-se en una experiència viscuda pel profeta Elies (cf. 1Re 19,3ss) que va viure una crisi de sentit, com la de molts joves d'avui.

Elies arriba a la muntanya de l’Horeb fugint i cansat física i moralment. A mesura que va caminant va fent també un camí en el seu interior. Havia tingut molt èxit en la seva missió i, malgrat tot, ha entrat en una profunda crisi. Abans tenia molta seguretat i ara se sent desorientat i insegur davant el seu futur, es lamenta de les seves febleses i decideix posar fi a la seva carrera (19,4). Va fugint, però l’ofega la solitud personal, ningú el comprèn i vol reorientar la seva vida. Viu un moment de llum i de gràcia que li dóna forces (19,8), però segueix tancat en si mateix –de fet s'instal·la en una cova–. Percep que Déu segueix cridant-lo a l'etapa decisiva de la seva vida i, de fet, tindrà una profunda experiència de Déu en aquella muntanya, però ha hagut de superar resistències interiors i fer un pas endavant per veure la vida des d'un nou angle.

El relat és especialment suggeridor: “Surt i estigues dret davant Jahvé” (19,11). Per fi percep que Déu es manifesta en la nit fosca de la seva vida. Però no és el Déu que esperava: el Déu de la victòria, del poder, del triomf sobre els adversaris. És un Déu de silenci i de pau. Elies s'imaginava que el Senyor estava en el vent impetuós, un huracà tan violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques... Però el Senyor no hi era, en l'huracà, i continua el desconcert.

Déu no se li manifesta de manera sensible i llevant-li els dubtes. Déu es revela d'una forma inesperada: en un “murmuri d’un ventijol suau” (19,12), en el silenci, en el misteri, en la transcendència. Li demana veure’l amb més profunditat i exigència. Això és important: només des d’aquesta perspectiva podrem entendre també el silenci de Déu en la creu de Jesús, un silenci eloqüent que no és absència de comunicació sinó lliurament de la Paraula. Una paradoxa que resumirà magistralment sant Joan de la Creu en el seu Càntic Espiritual: “La música callada, la solitud sonora, la cena que recrea i que enamora”.

Cal posar-se així davant Déu per acollir la seva crida, la seva Paraula, amb atenció contínua i sortida permanent de si mateix, silenci, temps per a escoltar, per “estar amb Ell”. Amb un diàleg que pot començar amb la pregunta: què busques?; i continuar amb una altra pregunta: què vols que faci, Senyor?, obrint-se a la veu de Déu en actitud receptiva. Això demana l'esforç de sortir de nosaltres mateixos, dels nostres habituals soliloquis, i establir un diàleg real amb Aquell que segueix cridant i esperant respostes generoses. El drama espiritual d'Elies ens ajuda a rellegir la nostra pròpia experiència de cridats per a ser enviats a un món necessitat de transformació.

Rebeu la salutació de vostre germà bisbe,

+ Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida