Tipus
Ajudant a viure (Bisbe Joan)
Autoria
Producció
Data publicació: 
dg., 04/28/2013
Fitxer audio: 

Acabant el mes i només pensant en el Maig que ens espera a Lleida, tan ple de manifestacions festives i aplecs (de tipus religiós, històric, cultural, social...), cal reconèixer que els nostres avantpassats ens han deixat un llegat que ens dóna molts de motius per a mirar el passat amb gratitud. És un llegat que contribueix a la convivència pacífica, a la socialització, a fer “poble” o, com diuen ara els polítics, a la cohesió social.

Tanmateix, hauríem de viure també el present amb la mateixa passió i obrir-nos al futur amb més confiança, amb iniciatives constructives, i removent els obstacles que poden ser entrebancs per a la lliure circulació de la vida. Tots coneixem el perill que suposen per al cos les oclusions, embòlies i estretament de les arteries... L’arteriosclerosi més perillosa és, sens dubte, l’egoisme i els particularismes.

I, al contrari, el secret de l’anomenada ‘espiritualitat de comunió’, que tantes vegades repetim en la nostra època postconciliar, rau en actituds com les recomanades per l’apòstol Pau: viure “apassionats per fer el bé” (Tit 2,14) o “portar les càrregues els uns als altres” (Gal 6,2), o també no fer res "per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres. Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist” (Filip 2,3-5).

Amb aquests fonaments ens hem de sentir cridats a construir futur alimentats per aquella esperança (1Pe 1,3) que va fer tornar als apòstols a aplegar-se després de la Resurrecció, i als desconsolats deixebles d’Emaús a donar mitja volta cap a Jerusalem. Cal desvetllar avui aquest moviment d’esperança si volem donar un nou impuls a la fe i a la convivència fraterna. Quan les persones ja no esperen res, viuen ‘des-animades’, (quasi bé com a mortes). És lesperança la que mou la vida i hem d’oferir motius d’esperança al nostre voltant.

Quan en una comunitat, una parròquia, una institució religiosa, un poble... torna a florir l’esperança, hi ha recuperació, es desvetllen noves energies, s’atreuen noves incorporacions. No hi ha cap campanya publicitària que pugui fer allò que aconsegueix l’esperança. Ens ho mostra la vida diària: els mateixos professionals asseguren que cap medicina té sobre un malalt millor efecte com quan el metge li assegura que té bones esperances per a la seva curació.

Ser sembradors d’esperança és la vocació dels que seguim Jesús, és el nostre do a la societat. Una Esperança que està fonamentada en la certesa de l’amor de Déu manifestat en Jesús i, per això, “no desil·lusiona” (Rom 5,5).

Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,

+Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida