La fe cristiana és un tresor que hem d’agrair, però la vivim envoltats en dificultats ambientals i també en debilitats personals que, de vegades, ens fan dubtar de la capacitat de construir comunió evangèlica. Per això, cal augmentar la nostra exigència personal seguint la recomanació de l’apòstol Pau: “no hi hagi divisions entre vosaltres; uns afirmen: ‘Jo sóc de Pau’; altres: ’Doncs jo, d’Apol·lo’; altres: ‘Jo, de Cefes’; altres: ‘Jo, de Crist.’ ¿És que el Crist està dividit?”. (1Cor. 1, 13).
D’altra banda, cal acceptar que a la nostra vida hi ha un component essencial de procés. Jesús envia als dotze i diu: “Aneu i proclameu que el Regne del Cel és a prop” (Mt 10,6-7), evocant una collita que encara està per arribar (Mc 4,8). Allà on es fa el bé i es viu la fraternitat humana hi ha el Regne, però sense oblidar que és objecte d’Esperança. Mentrestant, procurem que l'evangeli no sigui un vernís decoratiu sinó que transformi, des de dins, les nostres maneres de pensar, de sentir, d'actuar, de reaccionar, de comportar-nos... i de promoure la unitat. La nostra condició de “cristians” ens demana desenvolupar sentiments i actituds de filiació i de fraternitat: així anirem descobrint que unitat no s'oposa a diversitat sinó a separació i que la divisió no és mai font de vida.
Arribats a aquest punt, hem de voler també promoure accions en favor de la unitat, sempre precedides i acompanyades per l'oració ecumènica, que no es redueix a una setmana o a un dia especial. Cal demanar cada dia al Senyor que concedeixi a la seva Església la pau i la unitat. La unitat forma part del ser de l'Església i del quefer del cristià. És un do de Déu però també és tasca nostra de cada dia, per mantenir-nos en fidelitat a Déu i en comunió amb tots els germans.
El Papa Francesc ens acaba de dir en Turquia, en presència del líder espiritual del Patriarcat de Constantinopla, Bertomeu I (novembre de 2014): “al nostre món s’aixequen amb força veus que demanen que les nostres esglésies visquin plenament la seva condició de deixebles del Senyor Jesucrist”. Comencem per assumir tota la realitat de l’Església sense mútues exclusions. Cal evitar viure com si les diferències no existissin o fer les coses de manera que algú s’imposi sentint-se superior als altres.
El Papa insistia en què la plena comunió no significa ni submissió, ni absorció, sinó acceptació de tots els dons que Déu ha donat a cadascú, per a manifestar a tot el món el gran misteri de la salvació efectuada per Crist, el Senyor, per mitjà de l’Esperit Sant. I afegia “vull assegurar a cada un de vosaltres que, per a assolir l’anhelat objectiu de la plena unitat, l’Església Catòlica no pretén imposar cap exigència, tret de la professió de fe comuna, i que estem disposats a buscar junts a la llum de l’ensenyança de l’Escriptura. La comunió serà sempre fruit de l’amor que portem als cors gràcies a l’Esperit Sant que se’ns ha donat, amor fratern que mostra el llaç transcendent que ens uneix com a deixebles del Senyor''.
Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,
+ Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida