Tipus
Prop de vosaltres (Bisbe Salvador)
Producció
Data publicació: 
dg., 07/17/2016

Arribem al final de la sèrie de comentaris sobre les diferents obres de misericòrdia. Cadascuna de les glosses explicava el contingut de dues obres, una corporal i una altra d'espiritual. Segurament ha estat una sèrie molt llarga, però hem volgut complir amb l'orientació del papa Francesc en aquest Any Jubilar de la Misericòrdia per recordar i convidar tothom a practicar les obres com un bon camí de perfecció. Ha estat un comentari breu que volia arribar al cor de tots.
La setena obra corporal porta el títol d’ ENTERRAR ALS MORTS. Les últimes paraules d'un llarg poema que jugava amb contraris deien: "Al final de la mort, no hi ha mort, sinó la vida eterna". Aquesta és la profunda convicció dels cristians, rebuda de les dites de Jesús de Natzaret: l'esperança en la glòria, la mort no com a final de tot, la resurrecció de la carn seguint els passos del Ressuscitat. Aquesta convicció és un dels elements bàsics de la cosmovisió cristiana, que sempre hem ensenyat i cregut. Ja deia sant Pau que si Crist no hagués ressuscitat, la nostra fe no tindria sentit.
D'altra banda, la valoració dels moments previs a la mort ha variat amb el pas dels anys. L'home d'avui mor en un clima de dessacralització i de pèrdua d'evidències religioses. Això no pot sinó instaurar un procés d'empobriment per a la mateixa societat, la qual, en apartar la mort de l'horitzó vital, juntament amb la seva ritualitat, corre el perill de perdre també la pietat i la compassió com a valors que cal posar en el centre d'una civil convivència. Són paraules d'un profund coneixedor del tema, J. García Herrero, capellà d'un gran tanatori de Madrid.
Davant d'aquest tema tan important, dues referències de l'Antic Testament. Una, del llibre de la Saviesa: "Déu no ha fet la mort, ni es complau destruint als vius" (1,13). L’altra, el testimoni rellevant d'aquesta pràctica d'enterrar els morts que ofereix el llibre de Tobies. També referències del Nou Testament,  quan Jesús diu: "i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més (Jn 11,26), o presenta la vida eterna com l’entrada a la casa del Pare (Jn 14 1-4) o com a participació en el seu propi goig (Mt 25, 21-23).  Encara podríem trobar una incomptable quantitat de cites que expliquen i fonamenten el significat d'aquesta radical realitat.
En l'actualitat, us aconsellaria que la pràctica d'aquesta obra es realitzés també en l'acompanyament a la família que sofreix per la pèrdua d'un ésser estimat. Hem de desenvolupar en la nostra vida tot allò que ens apropa i ens fa acollidors, que expressa compassió i que acompanya. I també PREGAR DÉU PELS VIUS I DIFUNTS, que és el més important, i està en relació amb l’anterior obra de misericòrdia.  
L'oració és un impuls del cor, una mirada dirigida a Qui sabem que estima totes les seves criatures. L'oració és estar en comunió amb el Senyor i amb tots aquells pels qui demanem, siguin vius o difunts. Trobareu moltes oracions a la Bíblia, pronunciades pels creients, en les que apareix aquesta comunió. La definitiva és la de Jesucrist; apreneu sempre de la seva actitud orant. D'Ell vam rebre la gran lliçó de la conversa amiga amb el Pare que l'escolta sempre i accepta les seves súpliques. Fins i tot en els moments més dramàtics de la seva existència. Mai es cansa de pregar. És la gran lliçó dirigida al cor i que hem de posar constantment en pràctica.

+ Salvador Giménez, bisbe de Lleida.