Benvolguts diocesans:
Repassant els comentaris dominicals anteriors comprovo que tots els anys he escrit sobre aquest tema. En cada ocasió he intentat no repetir les dades o els arguments tot i que sempre he insistit en la importància d’inscriure’s en esta matèria en l’escola que és, al mateix temps, d’oferta obligatòria per als centres i opció lliure per als alumnes. Malgrat les dificultats que alguns volen plantejar en els diferents nivells administratius o curriculars, el percentatge d’alumnes que es matricula és elevat i amb una valoració positiva en la seva apreciació. Agraeixo l’esforç i la tasca de tots aquells que procuren el prestigi dels continguts i de la metodologia d’aquesta matèria a l’escola.
Entenc que no es guardin els comentaris que he dit amb la finalitat de comparar-los o de buscar matisos que ajuden a l’adhesió o a la discrepància. Resumeixo molt breument l’orientació d’alguns d’ells. En un parlava del marc legislatiu espanyol i els acords normatius internacionals, subscrits pel nostre país; en un altre comentava la situació d’aquesta assignatura en les nacions d’Europa; en un altre més la responsabilitat primera i fonamental dels pares en l’educació dels seus fills i el recolzament de les institucions a un feliç compliment de la finalitat educativa.
Recordava també la postura de la pròpia Església en el tema educatiu amb abundància de documents en els quals fixa la importància de la formació integral dels alumnes; com a dada significativa podeu trobar, des del Concili Vaticà II fins avui, molts documents, declaracions i consells dels successius pontífexs, de bisbes i de diferents organismes eclesiàstics.
M’agradaria no repetir-me. Afegiré només unes qüestions prèvies.
El bisbe té el mateix interès en aquest assumpte que el de qualsevol cristià o altra persona vinculada al món educatiu. És un dret dels pares i dels propis alumnes que l’administració educativa està obligada a tutelar i a desenvolupar. Els responsables de les escoles haurien de facilitar i no entorpir una opció presa per un gran nombre de ciutadans. És insòlit que se creïn unes condicions d’enfrontament, de lluita o d’atac i no de col·laboració.
Quan s’utilitza l’argument de la llibertat per a tantes altres qüestions sembla contradictori no aplicar el mateix raser per aquesta matèria. No s’imposa a ningú. A qui molesta la seva ubicació en el marc escolar? En altres moments s’argumenta amb la famosa paraula de “privilegi” per a qui
l’ha triat o, el que és pitjor, per a l’Església. Es busca la desqualificació i, abundant en l’igualitarisme actual, impedir les opcions de l’educació integral, és a dir, que totes les dimensions de l’ésser humà poden i han de ser educades.
Sembla que alguns estan interessats en eliminar del nostre horitzó vital una part fonamental de la cultura occidental. S’ha escrit o parlat molt sobre els components de la nostra societat, el pensament grec, el dret romà i la religió cristiana sense la interrelació de la qual no encertaríem a
comprendre’ns. Per què prescindir d’un dels pilars de la nostra civilització? Els seus continguts es poden aprendre, es poden avaluar i complementar amb les d’altres matèries. Amplia l’aprenentatge i modula els sentiments positius cap als altres.
Una crida final: els catòlics pretenem la coherència de la fe i la vida. Inscriguem-nos, donem la importància que li cal a aquesta matèria escolar.
Amb la meva benedicció i afecte.
+Salvador Giménez, bisbe de Lleida.