|
En
lloc de romandre enfonsat per la dificultat emprèn el camí de la
història amb el cor obert per a servir, estimar i esperar. A Barbastre
va rebre el presbiterat. Ajuda a les tasques parroquials del seu poble i
es retira a la anomenada Cova del P. Palau a Aitona. Forma part del grup
de missioners que en aquella època -a Catalunya- tracten de refermar la
fe del creients. Com
que la situació social és insostenible marxa cap a l'exili francès.
Té 29 anys. A
França n'hi restà onze -els més importants de la seva vida-. Allí
viu en profunda comunió amb l'Església del seu temps. Dedica
considerables espais a la contemplació, mentre orienta i acull
tota mena de persones que, atrets per la seva ferma i coherent
personalitat, volen viure l'evangeli al seu estil. Escriu en relació a aquesta etapa: Perduda l'esperança de morir en la lluita del meu poble, molt jove encara, al no poder suportar la flama de l'amor que em cremava, decidí viure solitari. Et vaig cridar i no em vas respondre, et vaig buscar dins del si de les muntanyes, enmig dels boscos, sobre els cims de les penyes solitàries ... i no et vaig trobar. En els bells matins de la primavera, en les tardes quietes de l'estiu, en les nits fredes i gelades de l'hivern, dins les coves, sobre els cims de les muntanyes, et vaig buscar i no et vaig trobar. On estaves ? Va
deixar França i es va incardinar al bisbat de Barcelona, on
es dedicà a atendre espiritualment els seminaristes de la diòcesi, a
formar en la fe a persones adultes compromeses en el món laboral -aleshores
a l'inici de la industrialització-. Acompanyà
també els nouvinguts dels barris marginals. Mentrestant,
uns grups de dones vivien l'evangeli
-a la nostra diòcesi- orientades per ell. La
formació d'adults -anomenada Escola de la Virtut-
esdevé model d'ensenyament catequètic a l'Església de
Barcelona. En poc temps, l'escola creix, es diversifica. Esdevé
càtedra d'ensenyament superior. L'impacte
de l'escola es va fer sentir molt aviat en els medis culturals,
cristians, polítics i socials. El. P. Palau mobilitzà, entorn d'aquesta
obra, les forces eclesials de la ciutat, àdhuc la premsa. Tant a
Barcelona com a Madrid sabien, amb antelació, el tema que es tractaria
i el treball que es faria. L'èxit fa que el seu director pensi a
estendre aquesta mena de catequesi a
d'altres ciutats de l'Estat. Els
sectors anticlericals i revolucionaris de Barcelona se n'adonen que el
P. Palau els està guanyant terreny entre la classe proletària. Mobilitzen
la premsa sectària i multipliquen sàtires i calumnies contra l'escola.
La culpen de les vagues laborals. L'autoritat militar la tanca i
desterra el P. Palau. És l'any 1854. La mateixa sort que ell corre el
bisbe de la ciutat. Per altre costat, els grups femenins de
Lleida queden suprimits: Tu em vas salvar la vida perquè em
tenies preparat un altre martiri, mil vegades més cruel -rumia el P.
Palau en dirigir-se a l'Església -. Arriba
a Eivissa, presó de l'Estat, calumniat, perseguit i vigilat. Afronta la
difícil situació, calla, prega i
deixa que passi el temps. Refà el seu estil vocacional: de la soledat
al servei apostòlic i d'aquest al silenci contemplatiu. Són
coordenades vocacionals. Els sis anys de desterrament, a poc a poc, es
converteixen en un regal de Déu. El P. Palau crea el santuari marià de
l'illa, presideix missions que milloren els costums de la població,
porta una vida sòbria, de pregària i de fraternitat i des d'aquests pressupostos
acompanya la gent senzilla que sol·licita la seva ajuda pel camí de l'existència.
Home honest i valent, demana la seva llibertat perquè no hi ha motius
per a viure com un malfactor. Fins i tot escriu a la reina amb aquest
objectiu. Més
tard, descobreix el misteri de l'Església i es lliura totalment al seu
servei. I com a conseqüència d'aquest descobriment dóna vida a la
seva família religiosa: filles i fills. Elles/ells portaran la seva
torxa vocacional a través del temps i de les cultures. Ara, són les carmelites
missioneres i les carmelites missioneres teresianes. L'Església
centrarà el seu amor, n'assentarà i harmonitzarà la vida sencera i
serà punt de convergència que donarà unitat al seu itinerari
espiritual i a la seva activitat apostòlica. Estimada
Església -anota el P. Palau- estaves tan prop de mi i jo no ho sabia!
Estaves dins de mi mateix i jo et buscava tan lluny. Per què no et vas
fer visible? Passats quaranta anys en busca teva, et vaig trobar. Et
vaig trobar perquè tu em sortires al encontre, et vaig trobar perquè
tu et donares a conèixer. És
un bon predicador i un valorat confessor. Recorre nombroses ciutats:
Palma de Mallorca, Madrid, Barcelona, Ciutadella, l'Alt Aragó. Fins a
la cort demanen la seva presencia. Presideix novenes, missions i d'altres
jornades de reflexió i pregària. L'última etapa de la seva existència es dedica a atendre la gent marginada. A Barcelona, acull, a casa seva, persones malaltes en el cos i en l'esperit. Són treballadors de la indústria tèxtil que no poden suportar l'excés de treball ni l'escassetat d'alimentació, higiene i afecte. El P. Palau els acull, els escolta i prega per ells. Amb els seus col·laboradors i amb els malalts es veu posat a la presó i allí roman dies que es fan anys. Així demostra el seu profund amor a l'Església: I ara que t'he trobat, t'estimo -afegeix-. Tu ho saps. La meva vida es el menys que puc oferir-te en correspondència al teu amor. La passió de l'amor que em devora, trobarà en tu el seu ble perquè ets tan bella com Déu... El meu cor ha estat creat per estimar-te. Aquí ho tens. És teu. Ja no és cosa meva sinó propietat teva. Perquè t'estimo, disposa de la meva vida... i de tot el que sóc i tinc. És
el fundador dels germans de l'Ensenyament i de les germanes terciàries
de la Verge del Carme. Avui són dues congregacions: Carmelites
Missioneres Teresianes i Carmelites Missioneres. L'últim
servei és l'atenció als empestats de Calasanz. Els atenen les
seves filles però han estat afectades per la malaltia. El
P. Palau mor a Tarragona el 20 de març de 1872. Les seves
despulles són a la capella de la casa mare de les Carmelites
Missioneres Teresianes a Tarragona. Les
seves últimes paraules són un lament:
Déu meu!. M'heu canviat la sort! Havia
anhelat vivament el martiri i mor al llit, envoltat dels qui l'estimen.
És ara, amb aquest pas, que ha viscut la realitat, tantes vegades pressentida:
Què n'és de delitós el repòs als braços d'una mare verge tan
néta com és l'Església triomfant. El Papa, Joan Pau II, el declarà beat el 23 d'abril de 1988. La diada de la seva festa litúrgica és el dia 7 de novembre. |
