Episcopat Lleida
Anys inicial-final del mandat com a bisbe de Lleida: 
1236-1238

Aragonès de família noble, fou mestre en teologia, sagristà del capítol de Lleida, bisbe de Lleida (1236) i arquebisbe de Tarragona (1238).  

 Durant dos anys va regir i dirigir l’església lleidatana. Fou sagristà de la catedral de Lleida i prepòsit de la parròquia de Sant Andreu, a Lleida ciutat, segons estava determinat per “l’Ordenatio Ecclesiae Ilerdensis”. L’església lleidatana estava organitzada en unitats d’acció pastoral, a la ciutat i rodalies.

 Fou bisbe electe pels dos capítols catedrals: Lleida i Roda.

 Assistí al concili de Lió, convocat per Innocenci IV. Convoca deu concilis provincials entre el 1239 i el 1250, dedicats especialment a la reforma de la clerecia i a la defensa dels béns eclesiàstics. Durant la seva prelatura reformà el capítol de Tarragona i incorporà a la mitra diferents viles i llocs. Participà en la conquesta de la ciutat de València i defensà la incorporació de la diòcesi a l’arquebisbat de Tarragona, enfront del de Toledo. 

 Gregori IX va encarregar a Pere d’Albalat, junt amb Bernat Calvó, i Raimond de Penyafort, l‘elecció del nou bisbe de Mallorca, que fóra el primer post de la reconquesta illenca. L‘elegit va ser Raimond de Torrella, O. P. Aquest renovà les constitucions de l’ església lleidatana. A la catedral només hi hauria 25 canonges, més no. Les 12 prepositures les haurien de presidir els canonges respectius.

 —...els quals donarien els delmes dels seus fruits a l’obra de la Seu, mentre durés la seva fabricació”.

 Els canonges honoraris rebien una porció canònica. Pere d’Albalat els ho va suprimir.

 Junt amb el bisbe d’Urgell, va intervenir en la concòrdia que li va haver entre el rei Jaume i el comte Ponç d‘Urgell, a Tàrrega -1236- post una lluita que va durar 4 anys. Balaguer i part que el comte tenia a Lleida passaria a la Corona d’Aragó.

 Va rebre una forta anomenada amb el seu tractat “de septem sacramentorum”. normes per a l’administració dels sagraments per part dels clergues. Reestudiat moltes vegades.

 Entre alguns decrets de vida diocesana destaca que:

 •   ningú  rebria l‘acolitat si no sabia bé el llatí,

 •   es tindria gran reverència a l’altar, on s’hi custodiava el Corpus Christi,

 •   es recomanava que el vi de missa no fos ni blanc ni negre; però sí, rosat,

 •   els fidels sabrien el Pater noster, el Credo i la Salve,

 •   els corporals de l’altar foren ben nets, com ho eren els dels altars del Císter.

 L’any 1238 va ser traslladat a Tarragona. Va morir el 2-VII-1251 i segons Blanch i Villanueva fou enterrat al monestir de Poblet mentre que, per Ponç d’Icart, aquest descansa al convent dels frares predicadors de Tarragona.

 Mn. Ramiro Viola González