Absis i altar major 

Dels Orígens de la parròquia del Carme

Pàgines d'història

És ben conegut que el 1812, quan la guerra del francès i amb Lleida sota domini napoleònic, explotà el polvorí que hi havia a la Suda, i que entre els danys que ocasionà l'explosió es produí l'ensorrament del temple parroquial de Santa Maria Magdalena, raó per la qual -i per exigència del comandament francès- el Vicari Episcopal declarà extingida la parròquia, unint el seu territori a la de Sant Joan.

Ben conegut també que, quan això passà, hi havia al carrer del Carme un convent de carmelites observants, i que la seva església, consagrada pel bisbe Torres el 1786, era oberta al públic i estava dedicada a l'advocació del Carme.

També és conegut que el bisbe Torres, en tornar de l'exili un cop acabada la guerra, no acceptà la supressió de la demarcació parroquial de Santa Maria Magdalena, i que el 1815 decretà la seva recuperació, atorgant-li com a seu provisional l'església del convent de carmelites observants.

El temple parroquial de Santa Maria Magdalena no solament no fou reconstruït, sinó que, per motius urbanístics del sector, fins i tot se'n demoliren les restes que quedaven; fet que coincidí amb l'expulsió dels carmelites per la llei d'exclaustració; i així la interinitat amb què l'església del Carme acollí la parròquia, es convertí en definitiva.

Això no obstant, la titularitat de la parròquia -Santa Maria Magdalena- no es modificà, i el nou temple continuà sota l'advocació de Santa Maria Magdalena; tant que fins i tot es bastí en aquest temple un nou altar major, i el de la Verge del Carme -que fins llavors havia presidit el temple- es traslladà a una capella lateral.

¿Quan comença a anomenar-se "parròquia del Carme"? No fou fins el 1892, tot i que ja molt abans era aquest el nom que li donava la feligresia. Cal explicar-ho.

 En la seva llarga vida com a parròquia, el temple acollí dues realitats. Una, el viure religiós de la feligresia de Santa Maria Magdalena; altra, la devoció a la Verge del Carme. Passà que, mentre aquesta devoció creixia i creixia, -com n'és bona mostra el fet de l'aparició dels primers goigs i dels primers novenaris a la Mare de Déu-, el nom de Santa Maria Magdalena anà perdent vigoria fins emboirar-se dintre el record d'un temps passat.

Però donar legalitat al canvi de titularitat parroquial era quelcom més complex. La raó és clara. En el convuls segle XIX hi ha una data clau, el 1851, en què l'Església i l'Estat, després d'un llarg període de greus i seriosos enfrontaments, signaren un Concordat que assenyala la voluntat d'ambdues potestats de resoldre de comú acord les qüestions pendents. Doncs bé; privada l'Església del seu patrimoni i del seu propi finançament per les lleis desamortitzadores, i atesa la repercussió en els pressupostos de l'Estat de les estructures eclesials, l'article 24 de l'esmentat Concordat manava que els diferents bisbats procedissin "a formar un nuevo arreglo y demarcación de parroquias para sus respectivas diócesis". Fou llavors que el bisbe Uriz inicià l'expedient de divisió parroquial de Lleida i l'envià a Madrid per a la seva aprovació.

Però passà el temps i res no es resolgué. Calgué esperar l'arribada a la diòcesi, el 1890, del bisbe Messeguer. Aquest digué: "Desde que nos hicimos cargo del gobierno de la diócesis, una de las primeras diligencias fue examinar el expediente del arreglo parroquial y, habiéndolo hallado perfectamentre terminado por nuestros tres dignísimos e inmediatos predecesores, sin que hubiese obtenido la aprobación, lo hemos intentado nuevamente". Ho aconseguí. Per Reial Ordre de 25 de juliol de 1892, la Reina Regent Maria Cristina aprovà "el nuevo plan de demarcación parroquial", en document que porta també la signatura, com a Ministre de Gràcia i Justícia, del lleidatà Fernando Cos-Gayón.

D'acord amb aquest document i en aquesta data, tot i que el nou nom de la parròquia figurava ja en l'expedient del bisbe Uriz, passà a dir-se de manera oficial "Parròquia de Ntra. Sra. del Carme i Santa Maria Magdalena", quedant fixada la seva demarcació territorial de la següent manera: "Desde su Iglesia sube por la calle del Carmen hasta la de la Parra, tiene toda ésta, las de Cuesta de Magdalena, San Gil, Democracia, Bafart, Botera, Travesía del Carmen, Cardenal Remolins, y las dos aceras de la Rambla Fernando, desde las calles del Palacio de Justicia y Alcalde Fuster hasta la estación, con las de este recinto que no se nombran. Tendrá también las casas de campo que hay desde la carretera de Torrefarrera o camino de Gualda, hacia la derecha del río".

És la demarcació que tingué fins que el 1946 el Bisbe Villar la convertí en mare de parròquies, en erigir les noves demarcacions de Santa Maria Magdalena i Sant Andreu -avui Sant Salvador (Pardinyes)-, segregades del seu territori.

Romà Sol i Carme Torres

Article de Romà Sol i Carme Torres publicat al Butlletí de la parròquia del Carme, corresponent a l'any 2000.

L'article que segueix va estar el tema d'una exposició a l'església parroquial, els dies de la novena del Carme del 2000.

Lleida té una gran devoció a la Mare de Déu del Carme. És lògic. La tradició és llarga. La introduïren els carmelites un llunyà 1278 i és viva avui en el cor del poble.

Des d'aquell primer convent carmelità que fou el seu bressol, fins al fogar que és avui la parròquia que s'honora tenint-la per patrona, han passat més de 700 anys, al llarg dels quals els devots han trobat acollida en tres temples, alhora que han estat tres també les imatges de la Mare de Déu del Carme que han escoltat la pregària enfervorida dels fidels.

El primer temple -el de 1278- el bastiren els carmelites als afores de Lleida, a l'inici del camí de Corbins. Era un monumental edifici de murs llisos i grossos carreus, que tenia davant una espaiosa esplanada amb una creu de terme al bell mig, i, annex al convent, una església sota l'advocació de la Mare de Déu del Carme, una imatge de la qual presidia el bell retaule de pedra de l'altar major. Era una imatge tallada el segle XIV al taller de Bartomeu Robió, dintre el més pur estil romànic lleidatà. La Verge dempeus, sostenia el nen amb el braç esquerre, lluint tots dos corona. És la primera imatge de la Mare de Déu del Carme que tingué Lleida. La que durant anys i anys fou punt d'acollida, far de l'esperit i fogar de pregària. Això fins a les darreries del segle XVII. Llavors, la maldats dels homes i l'odi entre germans féu retronar els canons, i els genets de l'apocalipsi arrasaren l'església i el convent.

Però la devoció continuà més viva que mai. L'esperit pogué més, i els carmelites observants bastiren un nou convent i església. Fou la segona llar de la Mare de Déu del Carme. L'aixecaren en uns terrenys prop del baluard de Magdalena a l'extrem del carrer de baix, és a dir, a l'actual carrer del Carme. Fou en aquest emplaçament, on Lleida i els carmelites visqueren el 15 de juliol de 1786, un dia de sol ixent. El bisbe Torres consagrà la nova església dels carmelites. Era de façana llisa, sense cap ornamentació. Només una petita espadanya i un campaneret lateral. S'hi entrava pel carrer del Carme, a nivell de carrer, car el solar no arribava pas fins la Rambla de Ferran. L'interior era configurat per dues petites naus laterals i la central coronada per una cúpula, amb una galeria de baranes tornejades tot al voltant. Una nova imatge de la Mare de Déu del Carme, que talla l'escultor lleidatà Felip Saurí, -la segona en el temps- presidia l'altar major, alhora que una altra imatge presidia la façana. Era la mateixa que havia presidit el retaule de pedra del primer convent i que mans amoroses havien salvat de la destrucció.

És aquesta església la que el 1815 acollí de manera provisional la parròquia de Santa Maria Magdalena, que resultà maltreta quan la guerra del francès, i la que, després d'un temps de coexistència de la comunitat carmelitana i la tasca parroquial, es convertí el 1835 en seu definitiva de la parròquia, en ser foragitades del país totes les ordes religioses, els carmelites també. Fou l'últim servei que els carmelites observants feren a la ciutat.

És en la nova llar parroquial, de la qual el 13 de gener de 1881 la Mare de Déu del Carme esdevingué copatrona titular, que la devoció s'acreix, pren volada i es dota d'estructura organitzativa per tal d'enfortir-la i fer-la més eficaç. Fou la seva llar fins el 1954. Llavors s'iniciaren les obres del nou temple. És l'actual església, consagrada al culte el 12 de juliol de 1959, que gaudeix també d'una nova imatge de la Mare de Déu del Carme. És la tercera en el temps. És un reeixit treball d'Enric Monjo, que fou costejada per subscripció popular. És la imatge que presideix ara, des del cambril, l'església parroquial. Cal afegir que la imatge tallada per Felip Saurí el 1786 desaparegué per sempre més el 1936, quan el temple fou incendiat, i que la primera imatge, la tallada per Bartomeu Robió, maltreta també aleshores, es conserva ara al Museu Diocesà.

Romà Sol - Carme Torres

Existeix un llibre dels mateixos autors, LA PARRÒQUIA DE NOSTRA SRA. DEL CARME que es pot adquirir a la mateixa parròquia, al preu de 1.000 Pts.

Ens fa reviure 700 anys d'història.