Població: Lleida

Arxiprestat: "Seu Vella"

Habitants: 1.900

Adreça:

C/ Cavallers, 62

25002  LLEIDA

telèfon: 973 222 032

Despatx: El mateix que el de l'església de Sant Llorenç, Plaça Sant Josep, 6,  telèfon: 973 267 994: divendres, de 11 h. a 13 h. (Sra. Amàlia)

Misses

Festes pròpies de la parròquia:

• Sant Andreu, apòstol (30 de novembre)

• Mare de Déu de la Salut (segon diumenge de setembre - festes del barri)

Ressenya històrica

La parròquia de Sant Andreu era la més antiga de la ciutat; va ser constituïda immediatament després de consagrar la mesquita sarraïna com a catedral cristiana (Seu Vella), en el mateix any de la reconquesta de la ciutat (1149).

 Els documents més antics de l’Arxiu Capitular ilerdense, els que es refereixen als repobladors de la ciutat, evidencien que, des de bon principi, no solament comprengué aquesta parròquia, l’anomenada Costa de Sant Andreu, amb la Cuirassa i el carrer de Cavallers i les seves travessies, sinó que fins i tot consten també tots els carrers del desaparegut barri de la Suda, com a part del burg universitari.

La primitiva església de Sant Andreu, d’estil romànic, es trobava al peu de l’anomenada avui Llengua de Serp, entre la Cuirassa dels jueus i l’Aljama dels sarraïns, dins una petita plaça amb arcades gòtiques i massissos casalots, alguns d’ells, residències de catedràtics de l’Estudi General.

El temple romànic desaparegué com a conseqüència de la duresa del setge que l’any 1707 suportà Lleida, per l’exèrcit francès comandat pel Duc d’Orleans. La vella església fou enderrocada i se’n bastí una altra de nova, al carrer Cavallers, en l’espai d’uns edificis que havien estat escoles de la Universitat. Aquesta nova església, d’estil neoclàssic, va ser consagrada l’any 1752 pel bisbe Mons. Gregori Galindo, i es perllongà fins l’agost de l’any 1936; en aquesta data el temple va ser incendiat i conseqüència del foc, quedà enderrocat i tot l’interior, destruït.

L’actual església es consagrà novament al culte, el diumenge 18 de novembre de 1973, pel Bisbe Mons. Ramon Malla Call, i en fou el primer rector Mn. Josep Àngel Garcia Poblete. Certament es tracta d’una parròquia humil, ara i en l’Edat Mitjana a pesar dels seus contactes amb el món universitari. La seva recuperació com a parròquia es considerà com un encert digne de tot encomi, doncs ja aleshores, es tractava d’una de les zones amb un índex més alt de marginació social de la ciutat, i per tant, el seu veïnatge era mereixedor de l’esforç de l’Església, per retornar el barri a l’emparament espiritual d’una zona que fou baluard de la fe i de les tradicions, i reflex fidel dels avatars històrics de la ciutat.

Devoció a la Mare de Déu de la Salut 

Entre les advocacions marianes de tradició secular existents a Lleida, s’ha de comptar la de la Mare de Déu de la Salut, venerada a la Parròquia de Sant Andreu de la nostra ciutat; el poble així la coneixia i anomenava pels favors rebuts per Ella, durant els cicles pestilents de 1348, 1380, 1486, 1530 i 1706. Ubicada des de molt antic al primer temple de Sant Andreu, fou traslladada la imatge al nou temple, al segle XVIII, i continuà amb el seu caràcter de devoció més popular de la parròquia. N’era tan arrelada aquesta devoció, que, malgrat haver-se suprimit la parròquia l’any 1944, i traslladat el seu culte i la imatge a l’església de Sant Martí, els veïns andreuencs han continuat venerant una petita imatge, amb el mateix títol, que es troba en una petita fornícula existent en una façana del carrer de la Galera, que de primer antuvi pertanyia al Capítol Catedral. 

La data més antiga de la qual es disposa que demostra la devoció del poble de Lleida a la Mare de Deu de la Salut, és la del dia 3 de setembre de 1412, quan Joan Martí, de Montsó, li va donar a Bernard d’Urgell, per quatre lliures jaqueses, la vinya i terres de l’anomenada “Torre Queraltó”, relacionada jurídicament i administrativament amb un cens que es pagava a “l’Almoina” de la Mare de Déu de la Salut, venerada a la parròquia de Sant Andreu, del popular carrer Cavallers. 

Altres dates, relacionades per Lluís Borràs en la seva obra: “Efemèrides religioses del Bisbat de Lleida”, indica la fundació, el 13 de gener de 1659, en l’altar de la Mare de Déu de la Salut, d’un “Benefici de Sant Josep”, pels marmessors de Joana Grasso i Blasco. El dia 10 de gener de 1706 s’institueixen en aquest mateix altar 52 salves i goigs, per a ésser cantats tots els dissabtes de l’any, a càrrec dels marmessors del sacerdot Pere Gracelles, i el dia primer de juliol de 1784. Miquel Roig institueix també en aquesta església de Sant Andreu, la celebració de misses en l’altar de la Salut. 

L’any 1707 és derruïda l’església, conseqüència del setge ja esmentat, i la imatge de la Mare de Déu de la Salut fou traslladada a la capella de la “Mare de Déu de les Neus”, al carrer Major, a l’anomenada “Peu del Romeu” i dedicada, aleshores, a aquesta devoció mariana. En 1753, un cop restaurada l’església de Sant Andreu, torna novament al seu altar, a l’església del carrer Cavallers. 

Cap a les acaballes del segle XIX, existien tres imatges amb aquesta advocació. Una ja estava retirada del culte; es tractava d’una talla romànica del segle XIII, tallada en fusta. La Verge sedent sobre un tron i coronada, sostenia sobre els seus genolls al Nen Jesús, que es recolzava sobre un dels braços de Maria, mentre en l’altra mà la Mare de Déu sostenia un llibre. Jesús portava el cap descobert sense coronar i en una de les seves manetes portava una bola. La policromia antiga va ser substituïda, sembla ser que al segle XVIII, per una de pintura daurada. 

Una altra imatge de la Mare de Déu de la Salut, obra del segle XVIII, concretament de l’any 1789, estava col·locada en el cambril de l’església parroquial de Sant Andreu, lloc en el qual rebia el culte dels lleidatans. Aquesta va ser destruïda en l’incendi de l’any 1936. La Verge estava dempeus sostenint sobre un dels seus braços el Diví Infant, i es tractava d’una talla molt bella i proporcionada, d’autor desconegut. 

Una tercera imatge de proporcions petites, i sedent, tallada de fusta, original de Juan Sáez, autor que la va treballar l’any 1808, quan la Guerra de la Independència, era utilitzada per a ésser  portada a casa dels malalts devots de Nostra Senyora. 

Les tres, malgrat ser de talla, seguint la moda de finals del segle XIX, anaven ornades amb riques vestidures de seda i vellut, amb corones i joies que cobrien el treball artístic dels tallistes. Les tres malauradament han desaparegut perdent-se per a l’art i per a la pietat devocional. 

El culte envers aquesta advocació es va fer tradicional en la nostra ciutat, i cada any, en la segona quinzena del mes d’agost, s’organitzava una solemne novena, on es cantaven els “Goigs” dels qual es feren diverses edicions, en els segles XVIII i XIX; amb grans festes per al dia assenyalat per a la seva commemoració: el darrer diumenge d’agost; a les quals se sumava tot el poble amb grans mostres d’alegria i gatzara, i fins i tot amb curses de braus durant la tarda i focs d’artifici durant la nit.