Un congrés internacional sobre la parròquia

Del 17 al 19 d’aquest mes de gener 2008 ha tingut lloc a Barcelona un congrés internacional de teologia pastoral. El tema era “La parròquia, comunitat missionera”. Organitzat per la Facultat de Teologia de Catalunya i pel Centre d’Estudis Pastorals de les Diòcesis Catalanes –que celebra el seu quarantè aniversari- aquest congrés ha reunit a més de 150 persones. Amb les acurades ponències de set personalitats procedents de diversos països, taules rodones i tallers, els participants han pogut aprofundir el tema proposat. 

Sembla clar per a tothom que la societat i les institucions pateixen d’un estat comú de crisi. És ben veritat que estem vivint canvis profunds que, inevitablement, tenen una influència en la manera de viure la fe cristiana. Molts punts de referència ètics i religiosos, inqüestionables fins fa poc, es perceben ara com inadequats. Al fenomen del progrés tècnic i de la globalització, segueix un model de vida dominat pel consum, l’hedonisme i l’individualisme, pluralisme. 

Del marc social de crisi deriven les repercussions que constatem en el terreny religiós i en Església: indiferència, secularització, diversitat de creences i de conviccions, individualització del fet religiós, Déu ha deixat de ser una evidència cultural, etc. Tot això, ens ha de portar a “desemmascarar la il·lusió mantinguda al llarg de molts segles de cristiandat, consistent a fer creure que l’evangeli havia aconseguit definitivament impregnar la cultura”. 

En aquest context, cal tenir molt present –i nosaltres ho creiem fortament- que l’Evangeli ha de ser contínuament proposat de nou a les persones en llur història concreta, a fi que cadascuna tingui la possibilitat de fer una experiència cristiana. La Parròquia, aleshores, és justament el lloc d’Església per a tot i per a tots. “Per a tots”, perquè ofereix a tothom que se li acosta l’essencial per a esdevenir cristià (“per a tot”).  

Des dels segles IV i V, la parròquia ens arriba com un do hereditari. Ha tingut les seves vicissituds, però ha estat sempre portadora de l’oferiment de l’Evangeli que l’Església fa a tothom. Amb la convicció que tot humà mereix de rebre l’Evangeli, i que aquest s’ha d’encarnar en llur vida concreta, l’Església ha vetllat en perpetuar en cada territori la institució parroquial, la qual actualitza la memòria cristiana (Evangeli anunciat, viscut i celebrat). Els preveres i tots els parroquians, els de dins com els de fora, formen la comunitat que expressa la memòria cristiana.

La parròquia concreta sobre el terreny que l’Església és per a tots, i que cadascú s’hi trobi com a casa i pugui participar del projecte salvífic de Déu. És el sentit de l’acolliment. Déu no deixa d’actuar pel seu Esperit i, en aquest lloc, és on amb paraules i amb gestos la parròquia comparteix l’amor diví en favor de tot ésser humà. Podem, aleshores, dir que la proximitat amb tota persona interessada pel fet cristià és una exigència. La proximitat no pretén purament i senzillament fer comunitat, sinó “fer Església”, és a dir, “obrir-se a la comunió de gràcia de Déu, que ve a trobar-nos per Crist i en el seu Esperit. Aquest “fer Església” arriba fins a l’assemblea eucarística, fins a descobrir allò que l’Església anuncia en la història, que no és altre cosa que la convocació de la humanitat a l’aliança divina (és la seva missió ).

Actualment, les relacions d’acollida i de proximitat que els parroquians –fidels, rector i altres ministres- mantenen amb la gent són les que institueixen la “nova parròquia”; aquesta, esdevé ara per a ells una cosa “seva” i basada en el seu propi protagonisme. Les relacions els donen la possibilitat de compartir amb els altres els seus interrogants, i de validar mútuament l’experiència que fan de la fe cristiana. És justament aquest teixit  eclesial el que esdevé l’espai possible d’un engendrament a la fe segons el ritme de cadascú. Engendrar a la fe suposa escoltar, acollir, dialogar en l’amor i la veritat; implica –tot fent camí- intercanvi d’experiències amb altres, interpel·lació fraterna i validació comunitària.

En la nova realitat parroquial serà molt important que la comunitat es descobreixi responsable de l’Església “per tot i per a tots”. La corresponsabilitat és fonamental. El rector és responsable del tot, del conjunt, i no de tot, però vetlla perquè tot es faci. El ministeri ordenat ens recorda que tot ve de Crist, per l’Esperit. La col·laboració pastoral ens recorda que ningú no és Crist (ni acapara tots els carismes). Serà necessari  treballar en xarxa i mitjançant intercanvis i debats que afavoriran la cultura del diàleg.

Aquestes idees aquí transcrites, que obren camins nous per a la nostra pastoral parroquial, formen part de la rica, pràctica i entusiasmadora ponència de Mn. Alphonse Borràs, teòleg/canonista, professor a la Universitat Catòlica de Lovaina la Nova i Vicari General de la diòcesi belga de Liège. “És bo per als parroquians, siguin els que siguin, que la parròquia –alhora servei religiós i comunitat de fe- estableixi la fe, construeixi la identitat cristiana i faci emergir l’Església en un lloc. La institució parroquial ha deixat de somniar en un retorn il·lusori de la cristiandat, i per això mateix ja no viu la seva territorialitat com enquadrament i control social dels seus fidels. La territorialització, la fa efectiva tot posant en xarxa aquests subjectes autònoms que són els parroquians moderns”.

Mn. José Alejandro Baró Ania