Trobada de la Delegació de Litúrgia: La importància del cant en l'Eucaristia

El dissabte, dia 24 de novembre, a l’Acadèmia Mariana, es convocà per la Delegació de Pastoral Litúrgica una trobada que tenia per objecte donar a conèixer “la importància del cant en l’Eucaristia”. Lliçó magistral fou la que oferí Mossèn Joaquim Mesalles, Canonge i Mestre de Capella, de la nostra Catedral, que amb visió històrica i actual, desenvolupà la història del cant en els actes religiosos des de la més remota antiguitat.  

El cant litúrgic cristià té el seu origen en el cant religiós del poble hebreu i el cant propi de la cultura on va néixer el Cristianisme, és a dir, en el cant de la cultura grega i romana. La Bíblia ens parla de com el poble de Déu canta en els moments més importants de la seva història: al passar el mar Roig, conquesta de Jericó. En la Bíblia tenim el Llibre dels salms 150 poemes religiosos per a ser cantats. I en el regnat de David, una gran escola de músics en el temple de Jerusalem. 

La primitiva església cristiana és deutora d’aquesta tradició; en el Nou Testament hi ha referències a l’ús dels salms en el culte cristià. En els primers segles les comunitats cristianes crearen el seu propi repertori; en el S.VI existia un repertori de cants bastant considerable i complert. Però en el S. VII el Papa Gregori va unificar aquests cants i d’aquest intent en el S. IX sorgeix l’anomenat cant “gregorià”. En la seva pràctica i ús va néixer l’escriptura musical a l’Occident i el desenvolupament de la polifonia. Aquest procés de la música occidental es pot observar en la música litúrgica: la primera polifonia, l’aparició dels instruments, en particular de l’orgue, i la presència dels corrents i gustos típics de cada època. En certs moments l’autoritat eclesiàstica considera que cal fer algunes reformes per evitar certes corrupteles o inadequació a la litúrgia: així en el Concili de Trento, on es marquen unes condicions a la pràctica de la polifonia, i en el segle XX les reformes del Papa Pius X, i el Concili Vaticà II on es parla de la música sagrada i la seva funció ministerial. 

Celebrem els 40 anys de la Constitució Conciliar Sacrosanctum Concilium que marca les pautes de la Reforma Litúrgica; un dels seus capítols parla de la música sagrada. Els canvis de la introducció del cant litúrgic en llengua vernacla han enriquit el repertori y ha facilitat la participació de la comunitat mitjançant el cant. Ara bé no sempre els cants han tingut el nivell de qualitat en música i en text per ser cants litúrgics. En la Constitució Conciliar, “Sacrosantum Concilium”, tenim orientació clara per l’ús i selecció dels cants litúrgics. A més la importància del cant en l’Eucaristia és tant indiscutible que no pot faltar en cap celebració festiva. Explícitament, cal cantar: cant d’entrada, Senyor tingueu pietat, Glòria, Salm, Al·leluia, Sant, Anyell de Déu, cant de comunió, cant de comiat; donant prioritat els que corresponguin segons indica el Missal Romà. Cal així mateix que la comunitat respongui al diàleg amb el celebrant, amb les respostes i aclamacions cantades. Esdevé, doncs, necessari que tota comunitat tingui un animador de cant, coneixedor de les seves funcions, un cor o grup de cantaires, un organista. Caldria ensems no renunciar al tresor de la tradició musical de l’Església i no perdre els cants gregorians que encara resten a les nostres comunitats: la salve regina, etc. Vetllar, en una paraula, perquè les eucaristies siguin participatives amb uns cants apropiats a la litúrgia i a la comunitat que la celebra.

Els assistents varen quedar entusiasmats amb la història del cant religiós, i la seva pràctica en els nostres temples que hauria de ser animada per tothom, tenint també l’oportunitat de practicar-lo, assajant diverses composicions, algunes molt populars i d’altres més solemnes, però d’ús normal en les nostres celebracions eucarístiques.