Finalitza la Campanya Temporers 2007

Ha finalitzat la campanya de Temporers 2007, impulsada per la Xarxa de lluita contra la pobresa i l’exclusió social, constituïda per les següents entitats: La Paeria, Generalitat de Catalunya Departament d’Acció Social i Ciutadania, Creu Roja de Lleida, ADRA, Associació ESCLAT, MPDL-Lleida Solidària, Fundació Social Sant Ignasi de Loiola, Federació d’Associacions de Veïns de Lleida i Càritas Diocesana de Lleida. Vull aprofitar aquest fet per a  suggerir una sèrie de reflexions les quals, des de Càritas Diocesana de Lleida, volem compartir per fonamentar la consciència sobre la realitat del fet de la immigració a Lleida. 

El fet de la immigració a casa nostra és, sens dubte, a dia d’avui una de les realitats socials amb més impacte a la ciutadania de Lleida i el seu entorn rural amb clares conseqüències socials, cíviques, econòmiques i polítiques. 

És una realitat complexa, no exempta de dificultats, però que, com a posicionament de partida, des de Càritas Diocesana valorem com a positiva. Malgrat aquest posicionament inicial bàsic entenem que la millor realitat és la que fa possible que ningú hagi d’emigrar de casa seva, la seva terra o el seu país perquè pot tenir les condicions socials i humanes suficients per a desenvolupar-se dignament ell i la seva família. 

Joan XXIII expressava en el document Pacem in terris 106 (1963) : “…Ara bé, entre els drets de la persona humana ha de trobar-se també el que qualsevol pugui, lícitament, emigrar a la nació on esperi que podrà atendre millor a si mateix i a la seva família. Per la qual cosa és un deure de les autoritats públiques admetre als estrangers que arriben i quan ho permeti el veritable bé de la seva comunitat, afavorir els propòsits de qui pretenen incorporar-se a ella com a nous membres...”   

Pau VI en Populorum progressio 69 (1967): “...La mateixa acollida s’ha d’oferir als treballadors emigrats, que viuen molts cops, en condicions inhumanes, estalviant del seu salari per a sostenir a les seves famílies, que es troben en la misèria en la seva terra natal...”. 

La visió de la immigració com la resposta de molts desesperats per sortir d’una situació de vida sense futur, originada per la gran desigualtat entre països pobres i rics, cal valorar-la com a positiva, ja que solament faltaria que no poguessin emigrar i es deixessin anar a una vida indigna per a qualsevol persona humana sense esperança de cobrir les necessitats bàsiques. 

També és veritat que aquesta resposta de sortir del propi país, emigrant, buscant oportunitats millors es fa assumint uns riscos molt alts (fins i tot de perdre-hi la vida), la qual cosa prova lo dramàtica de la situació humana en molts països pobres. 

Nosaltres, com bé diu Pau VI, els hem d’acollir, d’entrada, amb actitud oberta i positiva justificada per l’obligació de la solidaritat davant una realitat de necessitat humanitària i també per la nostra corresponsabilitat (conscient o inconscient) en les causes que provoquen aquestes desigualtats excessives, inhumanes, entre països rics i pobres, creades en part pel nostre estil de vida de progrés consumista. És per això que hi hem de respondre coneixent les nostres limitacions i possibilitats i alhora amb tots els esforços possibles. Així podrem atendre com és mereix la seva dignitat com a persones, però també serem més dignes nosaltres mateixos. 

Per una altra banda també hi veiem dificultats, però la urgència de la situació en aquest països, i la dimensió del problema a escala mundial ens ha de ser revulsiu per anar-les superant. 

També creiem que els nouvinguts han de tenir una actitud oberta i agraïda vers la terra que els vol acollir positivament i la qual representa per a ells la terra de les oportunitats que malauradament no troben al seu poble. Tot fent-se valedors de la seva pròpia cultura i tradicions han de valorar les pròpies de la terra que els acull. També han de ser conscients que si per una banda els hi volem reconèixer uns drets, basats en la seva dignitat com a persones,  han de ser diligents també en complir les obligacions que qualsevol ciutadà de casa nostra té. Si venen fonamentalment a buscar treball han de procurar ser treballadors. No ho dic pensant solament en l’aprofitament que del seu treball en podem fer els que acollim, sinó més aviat i primer en poder cobrir millor les necessitats de la seva família que es troba en situació de penúria en el país d’origen.  

A tall d’exemple, que valoro puntual i no vull generalitzar, em preocupen actituds per part dels nouvinguts, de les quals jo mateix n’he estat testimoni. En situacions de negativa justa i justificada per part d’una persona del nostre país vers una altra nouvinguda, aquesta li contesta amb el terme “racista” amb lleugeresa (per cert, les dues persones eren de la mateixa raça).  

També cal dir que qualsevol actitud o fet xenòfob o racista per part nostra és intolerable i contrària als drets fonamentals de qualsevol persona. 

És per això que reitero tant l’actitud d’acollida positiva, de igual a igual, per part dels qui acollim, com l’actitud oberta, agraïda i amb desig de integració dels nouvinguts.  

És molt important també que analitzem a fons diferents afirmacions que envers al tema de la immigració és freqüent sentir a la ciutadania, i malgrat tenen el seu origen en dificultats certes relacionades amb el fet de la immigració a casa nostra, voldria revisar-les per evitar plantejaments que no són veritat i cooperar en trobar solucions per superar aquestes dificultats en els casos en que realment es donin. 

Aquestes afirmacions són: 

-          “Vivim un allau d’immigrants”

-          “Vénen a causa de l’efecte reclam de les regularitzacions”

-          “La nostra economia no pot absorbir tanta immigració”

-          “Ens prenen la feina”

-          “Ens prenen les ajudes socials” 

Voldria tractar amb actitud realista, fonamentada i constructiva cadascuna d’aquestes afirmacions, per la qual cosa m’agradaria adreçar-me a tots els lectors més endavant en posteriors articles.  

Vull acabar agraint la tasca feta a totes les entitats que col·laborem amb la Xarxa de lluita contra la pobresa i l’exclusió social, a totes les persones voluntàries de totes les entitats especialment a les 34 persones voluntàries i les dos treballadores socials de Càritas diocesana que hi han ficat generositat, tendresa, gratuïtat i professionalitat en un món, en que, encara, per sort, les coses més importants són gratis. És un treball conjunt que té aspectes a millorar, però alhora és un exemple de resposta positiva al servei dels més necessitats per una vida més humana i més digna per a totes les persones, tant pels nouvinguts com pels qui els acollim. (continuarà). 

Ramon Baró Cerqueda

Director de Càritas diocesana de Lleida