|
Pregó de Nadal - 2006 Sr. Paer en Cap, Digníssimes autoritats, Sr. President i membres de la Junta de l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes, Sra. Directora i components de la Coral Sícoris, Srs. Joan Casals i i Antoni Perarnau, autors de la Nadala 2006
Diuen que l’agraïment és la memòria del cor. Crec, per tant, que he de començar aquesta glossa nadalenca des de l’agraïment a la Paeria i a l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes. Gràcies per oferir-me l’oportunitat d’expressar aquest any els bons auguris, a la nostra ciutat, tot desitjant-li unes bones festes: Bons Nadals i Venturós Any Nou! ¿Què celebrem al llarg d’aquests dies nadalencs? Segons la tradició religiosa jueva, han existit quatre nits fonamentals en la història de la humanitat.
La nova història va començar fa més de dos mil anys, quan Jesús va néixer a Betlem de Judà. Déu va fer-se home per salvar-nos. Els cristians hem anat commemorant aquesta realitat joiosa, any rere any, en la festa de Nadal. En el Nadal d’ara i en el de sempre, Déu es fa un lloc en el gran cercle de la comunitat humana i en la interioritat del cor de l’home, perquè l’escalf de l’amor de Déu, viscut des de Crist i en Crist penetri en el més profund del nostre cor. L’home espera sempre perquè, orientat vers el futur, necessita l’amor de Déu per a fonamentar el seu propi amor. Si no existís l’amor de Déu, l’amor de l’home no tindria fonaments sòlids i consistents. I quan diem que Déu s’acosta a l’home no és pas perquè Déu estigués molt allunyat; més bé és l’home que s’allunya de Déu; es Déu, més aviat, el qui surt a buscar-lo, a fer les paus. (cf Lc 15,4-5) I quanta atenció no esmerça per tal que l’home perdut pugui finalment retornar! Aquesta és la nit que celebrem, una nit vençuda ja per sempre per la llum del Crist Ressuscitat, oberta a l’aurora d’una nova història. Quan s’apropa el Nadal, tenim el costum d’ornamentar les cases amb elements de la natura -plantes, rams...-. Sembla que en aquests dies ombrívols, emboirats i humits, necessitem somniar una mica amb la verdor i amb les flors. Necessitem un arbre per seguir esperant. Perquè esperar ajuda a viure. Però mils d’arbres de Nadal no són suficients per donar-nos un cor esperançat. Al nostre costat hi trobem gent molt trista. ¿És possible encara l’esperança? En cada carrer, darrera de gairebé totes les portes, hi ha alguna persona desencisada. A tot arreu podem trobar persones deprimides. L’esperança és com una nena que té problemes de creixement. De fet, tots els dies, els mitjans de comunicació social ens ofereixen titulars que desanimen: guerra i violència, genocidis i immigració, malalties i atur. Hi ha com un ambient, com una mena d’angoixa existencial. Alguns cerquen armar-se materialment. Però, ¿són aquests els millors mitjans? Amb freqüència esdevenen persones pragmàtiques, fredes, indiferents, cíniques. Però, el vertader remei contra tot això ¿és només l’esperança? Però, ¿sabem esperar encara? L’Evangeli només predica esperança i confiança. Un Déu que va fer promeses als homes. Com afirma, de manera suggestiva el Concili Vaticà II, “Jesucrist manifesta plenament l’home al mateix home i li descobreix la grandesa de la seva vocació” (GS 22). Per tant, el Nadal, el Déu fet home en Jesús, ens ajuda a descobrir la profunda veritat de la persona i del seu misteri. I el misteri que som. Déu, doncs, és amb nosaltres. Per amor ens fa fills en el Fill. Per tant, en Crist tots som germans. El gest de Déu d’acostar-se a l’home fins a fer-se el seu germà, ha omplert el món de llum i de consol. És el misteri del Nadal: un dia de pau, d’innocència i de joia. Però, ¿amb aquestes paraules expressem ja ben bé el que és el Nadal? ¿Com aconseguir que el Déu de Betlem neixi també en nosaltres? ¿Com hem de viure el misteri del Nadal perquè els seus efectes santificadors i humanitzadors perdurin en nosaltres? En mig del silenci, neix Déu Era mitja nit.. Regnava un impressionant silenci a Betlem. Més silenci encara en aquella cova. Silenci profund en els cors de Maria i de Josep. El Fill de Déu neix. “S’ha abaixat” (Fil 2, 8) el suprem autor de totes coses d’aquest món. Ha entrat en la nostra història. I ja forma part de la nostra humanitat. I entra en la nostra història de la forma més humana: acollit en una digna pobresa. En mig del silenci, sense sorolls, ni festes… neix Déu. En primer lloc, els àngels parlen de glòria de Déu i de salvació dels homes. I vénen els pastors de les rodalies, portant presents per al nascut Messies. Glòria a Déu a les altures i pau als homes de bona voluntat! Maria i Josep s’admiren cada vegada més. Contrasta aquell primer Nadal amb les nostres formes de celebrar-lo avui. Tantes llums i sorolls, tants reclams a un immoderat consumisme poden amagar-nos el vertader sentit del Nadal. Hem de recordar que el Nadal té un “missatge”, que ha d’estar per damunt de tot, i malgrat tanta evasió, tota persona de bona voluntat, sobretot de tot el cristià ha d’assumir i ha de viure. Nadal significa do Nadal és un immens regal, com un preciós do, que Déu fa a la humanitat. Nadal és gratuïtat. Déu se’ns dóna gratuïtament. És pur amor. El que resulta inexplicable és que dos mil anys després d’aquest esdeveniment, encara no regni a la terra la gratuïtat. Que no hem aprés a donar, regalar gratuïtament, per pur amor. A la llum del Nadal, és impossible explicar raonablement que encara s’estiguin negant a milions d’éssers humans i a pobles sencers el més imprescindible per a sobreviure amb dignitat. I això mentre altres nedem en l’abundància, incapaços de compartir. Nadal reclama un do generós, la fraternitat nadalenca exigeix responsabilitat amb el necessitat, l’amor que s’expressi en obres. Nadal significa pau i alegria El naixement de Jesucrist fa possible la unió del diví amb l’humà: la proximitat de Déu i de l’home; l’home actual, tancat en el seu escepticisme. El fill de Déu, besant l’home, ha fet possible la reconciliació de l’home amb Déu i la pacificació de l’univers amb el seu Creador. Tenen raó els àngels quan canten en aquella nit beneïda: pau a tots els homes. Y quan inviten tots a una serena i profunda alegria. Perquè us ha nascut el Salvador. La pau és necessària en el món. S’ha de construir cada dia. La pau i l’alegria han d’arribar a cada cor humà. S’han de desterrar els motius de la guerra, les rancúnies, els odis. Nadal significa Vida El Fill de Déu neix. “Us ha nascut un Salvador”. Ha aparegut sobre la terra la gràcia i la benignitat; és a dir, la Vida de Déu, que s’ofereix en Jesucrist a tots els homes. La glòria de Déu, que van proclamar els àngels “és que l’home visqui”. L’home és fruit de l'amor de Déu. Per això Déu vol que visqui. A Déu li agrada i el glorifica la vida dels homes. Després Jesucrist, ja gran, ho proclamarà: “Jo per això he vingut al món. Perquè tinguin vida” A Déu li agrada i glorifica la vida dels homes. Res més oposat al Nadal que la mort dels homes. Enfortir i enriquir la vida, no afebliment ni pobresa de la vida. Estimar la vida com a virtut. Comunicar vida. Treballar per la vida i per l’amor. Déu vol la vida dels homes perquè els estima. En la mesura en que nosaltres estimem ben de cor els altres, voldrem més la vida pels altres. El Senyor va decidir un dia de crear l’home per poder-lo estimar i manifestar-se-li com un Déu amable, com un Déu digne de ser estimat, perquè Ell ens ha estimat primer. El Déu de Betlem és un Déu amable, un Déu fet Infant no suscita pors. Més bé, desvetlla confiança. De tot això ens en parla amb claredat el silenci immens de la Nit Santa de Nadal. Hem d’aprendre a escoltar aquest silenci de Déu, que només ens parla fent-se home. Hem d’aprendre amb afecte les lliçons silencioses de Jesús. És clar que per aprendre aquestes lliçons, hem de ser capaços de prescindir de molts sorolls i reclams, que aquests dies ens vénen des de molts llocs. Pregària a l’Infant de Betlem És tan fred aquest món nostre! Però tu vens a portar-li escalfor. És tan aspre, però tu vens a acaronar-lo amorosament. Per això, avui farem el nostre Pessebre, a qualsevol lloc d’aquesta terra que trepitgem. El farem els joves i els grans. Al Pessebre hi posarem les figures de cada dia; ens hi posarem nosaltres, tal i com som! Poc a poc, ens atansarem a la cova, encara que no recordem gaire el camí. És igual! Ja arribarem d’una manera o d’una altra. Només necessitem obrir una mica el nostre cor per poder-te acollir com cal. Benvingut a casa! X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida |