La Madre Esperanza González Puig ha estat declarada Venerable

Les Missioneres Esclaves de l’Immaculat Cor de Maria, ens trobem davant d’un esdeveniment que ens omple d’alegria: l’Església ha reconegut que la nostra Mare Fundadora, Esperança González i Puig, practicà les virtuts en grau heroic.

Teòlegs i Cardenals, membres de la Congregació per a les Causes dels Sants, així ho han ratificat amb els seus vots favorables; havent-ho comunicat al Sant Pare, Benet XVI, aquest manà es redactés el Decret de Virtuts heroiques que adquirí valor públic i jurídic el dia 28 d’abril de 2006, data de declaració de Venerable.

Volem que aquest esdeveniment ens porti envers un encontre viu i fecund amb la nostra Fundadora, que ens doni força i vigor per seguir responent a les necessitats d’aquest moment de la Història, segons el Carisma congregacional. Que ella ens ajudi a encarnar els desafiaments del moment actual amb audàcia, creativitat i santedat de vida.

Algunes dades del Procés Històric. El 1990 s’obre el Procés diocesà a Lleida, i es clou en 1993. El 1994 s’obre el procés a Roma i es ve elaborant la “Positio” que el 1997 aproven els Historiadors. Amb data 12 d’abril de 2005, els teòlegs es pronunciaren amb un vot positiu, unànime, sobre la heroïcitat de les seves virtuts. El 13 de desembre de 2005 ho ratificaren els Cardenals i el dia 28 d’abril de 2006, s’ha signat el Decret de Virtuts Heroiques.

Trets biogràfics d'Esperança

Nasqué a Lleida, el 19 de maig de 1823, en el si d’una família benestant formada per Bonaventura González Viñuales i Antònia Puig Lamarca; el pare era recaptador de l’Ajuntament i vivien a la Paeria, on va néixer Esperança. Dels sis fills del matrimoni, sobrevisqueren Francesc i ella, la més petita.

Creixé en un ambient cristià, envoltada per l’amor del seus pares. El pare morí quan ella tenia dotze anys, i la mare cinc anys més tard; ella comptava solament amb disset anys. El seu germà estudiava Lleis a la Universitat de Cervera i la seva única companyia era Margarita Sancho, la serventa.

Des de nena va sentí una especial inclinació per la vida contemplativa; dedicava molt temps a l’oració tot refugiant-se a la soledat i al silenci, però no era menys viu en ella el seu desig de treballar en el món pel Regne de Crist. Aquesta aparent contradicció li produïa inquietud al seu esperit i incertesa davant el camí a seguir. Volia lliurar-se totalment al Senyor i no comprenia com ho podia fer. Desitjava recolliment i va començar a dur una vida de religiosa dins la pròpia llar. Li atreien les Carmelites, però el seu caràcter inquiet no s’avenia amb la vida de pura contemplació.

La resposta li va arribar el 19 de setembre de 1851; tenia 28 anys. Aquest dia va tenir una visió: Crist, lligat a la columna i maltractat per un gran nombre de dones que portaven una mala vida, la invitava a treballar per a la seva salvació i fundar un Institut consagrat al Cor de la seva Mare, Jesús li va dir: “mira com em maltracten aquestes ànimes, salva-les i alleugera’m”.

Aquesta visió va ser el punt de partida per fundar l’Institut de “Missioneres Esclaves de l’Immaculat Cor de Maria” en el que lliuraria la seva vida al Senyor, dedicant-se a la cura espiritual i material de la dona marginada. Quant veia joves marginades, les mirava com a filles pròpies. Tractava de tornar-les-hi la llibertat i la dignitat perduda de filles de Déu i es preocupava que poguessin desenvolupar-se en la vida.

Va haver de superar moltes dificultats. No es podia creure que havia estat escollida per a aquesta obra i que aquesta fos la voluntat de Déu, ¿no serà tot una il·lusió?, pensava. El desig profund per la glòria de Déu i la salvació de les ànimes, la va sostenir i la va moure en mig de les contrarietats. També comptà amb el suport de persones de gran virtut que intuïren, des de l’origen de l’Obra, els grans fruits que donaria a l’Església. El seu germà s’ordenà sacerdot i esdevingué el més ferm puntal de l’obra fundada per la seva germana. La casa paterna, amb el seu hort contigu heretat del seus pares, el cedí a l’Esperança passant a ser el bressol i la llar de l’Institut.

Mor la Mare Esperança el dia 5 d’agost de 1885, víctima de l’epidèmia de còlera que va patir la ciutat de Lleida.

La Fundació

El 19 de juny de 1862, vestiren l’hàbit Esperança González i Puig, i altres tres joves: Mercè Arqués, Lluïsa Martí i Assumpció Calderó, que reconegueren com a Fundadora, Superiora i Mare a Maria Esperança González. Començaven a caminar les Missioneres Esclaves de l’Immaculat Cor de Maria: es proposaven la pròpia santificació, pregar per l’Església i exercitar la caritat, concretada en l’atenció a la dona marginada.

El 21 de juny de 1865, obtinguda ja l’aprovació reial, professà un grup de Religioses, a les quals van seguir altres professions. Al 1867, eren ja 27 religioses y 58 les dones que havien estat acollides.

Des del principi entengué la Fundadora que era millor prevenir que curar, per això ben aviat confià a les seves religioses la tasca de l’educació cristiana de nenes i joves, sense descuidar el que l’havia mogut a fundar la Congregació, la situació de marginació en què vivia la dona durant el segle XIX, i la necessitat de fer-les útils per a elles mateixes i per a la societat. Conseqüentment prompte comença a un temps la labor assistencial de caritat i la missió educativa.

El 27 de març de 1879, fundà a Figueres (Girona) i el 20 de novembre de 1884, obrí el Col·legi de Jaca (Osca) per a senyoretes. Arribaren a Mahó (Menorca) el dia 3 de febrer de 1887 per fer-se càrrec d’una Casa-Asil, i més tard s’obrí un Col·legi, atenent al mateix temps les nenes de la Junta de Protecció de Menors.

La Congregació és de Dret Pontifici. En 1863 va obtenir l’aprovació diocesana; en 1887 el Decret d’alabança de la Cúria romana, i en 1896 l’aprovació pontifícia de mans de Lleó XIII. L’aprovació definitiva de les Constitucions arribà el 1901.

La Mare Esperança va morir sense veure l’aprovació pontifícia de l’Institut, però va presenciar com la Congregació havia estès les seves branques.

Té per missió acollir i ajudar la jove-dona marginada, la protecció de menors, i l’ensenyament. Per això la Congregació té Centres Residencials per a nens i joves, Cases d’acollida, Centres educatius, Residències i Missions. Al llarg dels 144 anys d’existència, ha gestionat 13 Col·legis i 14 Centres de Protecció o Cases d’Acollida.

Segons les necessitats dels temps i de la pròpia Congregació, ha anat buscant noves presències i deixant-ne d’altres. El 1967 va obrir les portes i va sortir cap a l’Argentina, fundant la primera comunitat fora d’Espanya, en una regió pobra i necessitada de presència de religioses. Tot escoltant la petició de l’Església, a través dels seus Bisbes, va sortí cap al desconegut i incert; perquè les dificultats se superen quan es busca la fidelitat a la voluntat de Déu. Està present en Espanya, Argentina, Paraguay i Costa Rica. Durant deu anys va estar, també, a Filipines. Té la Casa Mare a Avda. Catalunya, núm. 14, 25002.- LLEIDA, i la Casa General al C/ La Liebre, núm. 3 - 28043- MADRID.

Les seves filles se senten portadores de la torxa que, a la meitat del segle XIX, aquesta dona catalana encengué en l’Església. Aquesta flama ha arribat a d’altres Continents; vol seguir il·luminant les joves necessitades d’orientació i educant la infància i la joventut.

Exerceixen el seu servei missioner i eclesial, des de la caritat amb els seus germans, els homes, i la imitació de l’Immaculat Cor de Maria, que és exemple de vida consagrada per la seva escolta i meditació de la Paraula, la seva disponibilitat i la seva promptitud per servir els altres. D’aquí emanen els trets de la seva espiritualitat: esperit d’oració, humilitat, pobresa, mortificació, lliurament generós al bé del proïsme.