Resum de la sessió del Consell Pastoral Diocesà
17 de febrer de 2006
El dia disset de febrer de dos mil sis es reuní, per segon
cop en aquest curs, el Consell Pastoral Diocesà.
Els membres de la Comissió Permanent havien escollit com a tema l’estudi del Concili Vaticà II, als quaranta anys del seu acabament. Considerant la importància del tema el Sr. Bisbe havia decidit convidar a participar-hi a tots els Delegats i Directors diocesans, així com a llurs respectius Consiliaris.
La ponència, titulada “Els 40 anys del Concili Vaticà II”, fou a càrrec del Dr. Josep M. Rovira Belloso. Va dividir la seva dissertació en tres aparts: I. L’època del Concili II. Les quatre grans Constitucions dogmàtiques i III. Síntesi i perspectives de futur. Prèviament, el ponent manifesta el seu grat per haver estat invitat a parlar a un dels òrgans de col·legialitat que té el Bisbe (els altres són: el Consell Presbiteral, el Col·legi de Consultors i els Arxiprestos).
Època del Concili Vaticà II
El segle XX és un segle d’un gran civisme i alhora d’una gran crueltat, amb ferides no curades encara (les dues guerres mundials, la guerra civil espanyola...) etc. La convocatòria del Concili sorprèn tothom. La finalitat del Concili és l’aggiornamento, entès en la mentalitat del Sant Pare com posar al dia l’Església amb la societat actual que ressorgia del conflicte bèl·lic mundial. La primera sessió va ser ‘dramàtica’, car una sèrie de cardenals no van acceptar els esquemes presentats per la Cúria Romana, en els qual es veia -no obstant la seva qualitat teològica- com es barrava el pas a la que Rovira Belloso anomena “teologia del 1945”, que recull dues grans corrents: la ‘nouvelle théologie’ (Congar, Danielou, Schillebeeck...) i la corrent alemanya (Rahner, Ratzinger, von Balthasar...); dit sigui de pas, per part catalana, cal esmentar els esforços de Josep Perarnau.
Pau VI dugué a terme l’aplicació de tot l’immens bagatge doctrinal i disciplinar del Concili. El Vaticà II és un concili renovador, malgrat que certes dèries renovadores han portat molts maldecaps. La renovació no vol dir ruptura amb la Tradició (com pensaven els lefebvrians), sinó la fe de sempre en Crist, Fill de Déu i Salvador, però expressada d’una manera nova per tal que l’home actual la pugui entendre. La renovació, apunta Rovira, no és tant trencament com un canvi de perspectiva; el Vaticà II fa un canvi de perspectiva, no de doctrina. En un recent discurs a la Cúria Romana (22 de gener de 2006) Benet XVI va parlar de la interpretació renovadora -no rupturista- o de reforma en la continuïtat, del Concili Vaticà II en la “traditio fidei”, amb certs elements de discontinuïtat, no en els principis sinó en el canvi de les circumstàncies.
Els quatre grans documents conciliars: Lumen Gentium (LG), Dei Verbum (DV), Sacrosanctum Concilium (SC) i Gaudium et Spes (GS)
L’Església en el món modern (LG)
De bon començament Rovira diu que hi ha hagut un malentès en entendre que “la llum del món” sigui l’Església, quan és el Crist: “lumen gentium cum sit Christus” (“Perquè Crist és la llum del món...”). ¿Era necessària una renovació en l’Església o tenen raó els lefebvrians quan propugnen un continuisme?
L’Església s’entén a si mateixa com el Poble de Déu, com un sacrament de la presència i acció de Crist en el món, com el Cos Místic de Crist, com la multitud reunida pel Pare, el Fill i l’Esperit Sant... per tant, s’abandona la concepció de la “societas perfecta” que suposava com a eina ineludible l’Estat confessional. L’eix de LG és l’Església com a misteri de comunió, amb la triple missió d’anunciar l’evangeli, celebrar els misteris de la fe i una acció forta de la caritat envers els qui més pateixen. La comunió s’ha d'entendre en un sentit dinàmic, perquè l’Església és el Poble de Déu en marxa que, sota l’impuls de l’Esperit, camina pel món i la història cap el cel nou i la terra nova.
L’Església vol dialogar amb el món modern (lluny queda el Syllabus de Pius IX), amb un respecte absolut a la missió de l’Estat (la justícia i la promoció del bé comú).
Rovira Belloso fa un esment especial del capítol V (La vocació universal a la santedat en l’Església) i al·ludeix a les figures bíbliques de Nehemies (laic) i Esdres (sacerdot) per entendre la unitat de missió eclesial en el món modern: les iniciatives d’apostolat les han de tenir els laics (Nehemies) recolzats en tot moment pels Bisbes i preveres (Esdres): “nihil sine episcopo”.
A la llum de la recent Encíclica “Déu és Amor” de Benet XVI, Rovira parla d’una Església que és sagrament de l’amor de Déu enmig del món.
Finalment cita Fets 2, 44 com resum de tota l’eclesiologia de comunió del Vaticà II: “tots els creients vivien units i ho tenien tot en comú”.
La Divina Revelació: la Paraula de Déu (DV) i la Sagrada Litúrgia (SC)
DV és la més teològica de totes les constitucions dogmàtiques. La Paraula de Déu dirigeix, orienta i impulsa tota la vida de l’Església. El ponent ens recorda com en el llibre dels Fets la predicació de la Paraula (kerygma) suposava l’extensió de la comunitat. El Concili es va preguntar com es podia renovar la litúrgia per tal que resultés més apta i entenedora per a l’home actual.
Ara ja tenim la Paraula de Déu al bell mig de la vida de l’Església (leccionaris en les llengües vernacles, ofici diví en català, publicacions del tipus ‘La missa de cada dia’, d’Editorial Claret, etc.). Ara que la celebració eucarística ha quedat força reeixida i equilibrada amb la doble taula de la Paraula i l’Eucaristia, resulta que el joves no venen; Rovira, amb tot, es mostra força esperançat i senyala que cal crear ocasions.
L’Església en el món actual (GS)
Els tres primers capítols de GS contenen una antropologia, una visió de l’home a la llum del misteri del Verb encarnat. El n. 22 conté una de les afirmacions més formoses del Concili: “Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home al mateix home”. Pel baptisme l’home ha estat immergit en el misteri de l’amor de Déu, “revestit de Crist” (Gàl 3, 27). A la llum de nous problemes nascuts als anys 90 (el feminisme, la immigració, la sexualitat, la bioètica, la família, l’ecologia, etc.) tal vegada –apunta Rovira- caldria aprofundir en aquesta antropologia conciliar, però sempre amb respecte a la Tradició de l’Església.
Síntesi i perspectives de futur
El cardenal Walter Kasper, com a fruit del Sínode dels Bisbes de 1985, va reformular la validesa i vigència del Concili Vaticà II en aquests termes: l’Església (LG) impulsada per la Paraula de Déu (DV) celebra els sagraments del Crist (SC) en bé de tots els homes (GS).
La triple missió de l’Església és:
1) l’anunci de la Paraula de Déu (kerygma, martyria)
2) la celebració dels sagraments (litourgia) i
3) el servei de la caritat (diakonia).
Talment com van fer els primers cristians (Fets dels apòstols) i van continuar ininterrompudament les generacions cristians fins al dia d’avui; sempre en comunió amb el Bisbe (col·legialitat, “nihil sine episcopo”; n. 136 del CPT), en koinonia (“nihil sine communitate”) per esdevenir l’alternativa al projecte del món. Al capdavall l’Església és: col·legialitat (sinodalitat o corresponsabilitat) comunió.
Rovira acaba la seva ponència fent esment del n. 22 de “Déu és Amor”: “Amb el pas dels anys i la difusió progressiva de l’Església, l’exercici de la caritat es va confirmar com un dels seus àmbits essencials... practicar l’amor cap als necessitats de tota mena pertany a la seva essència tant com el servei dels sagraments i l’anunci de l’Evangeli”.
A continuació s’obrí un torn de paraula en què el Dr. Rovira Belloso fou preguntat per diverses qüestions (el laicat; la llibertat religiosa; la influència del maig del 68, la revolució sexual, etc.; el decret PO sobre la vida dels preveres; la pastoral juvenil, etc.).
Arribats en aquest punt, es va procedir a l’aprovació de l’acta de la sessió anterior (14 d’octubre de 2005) i al seguiment de temes i acords.
Tot seguit es va treballar en grups la recepció del Concili en la nostra Diòcesi. En la posada en comú i deliberació s’apuntaren una sèrie de línies d’acció pastoral envers el futur: potenciar la participació del laicat; entendre l’Església com a Poble de Déu en marxa; la coordinació de les diverses instàncies pastorals per motius de comunió i també d’eficàcia; la importància de la formació; la recepció responsable dels sagraments, l’obertura dialogant al món. Sembla prou clar que el Pla diocesà de pastoral segueix aquestes línies.
Com fet anecdòtic, senyalar que s'anul·là el frugal refrigeri de les altres reunions, per oferir el fruit del petit estalvi com una aportació a la Campanya de Mans Unides.
Seguiren diverses informacions (del Sr. Bisbe; del Vicari General; de les Delegacions de família i vida, pastoral juvenil, catequesi i ecumenisme; i del Departament de mitjans de comunicació social ), un torn obert de paraula i essent les 21:45 h. el Sr. Bisbe clogué la sessió.