[Is 61,1-3a.6a.8b-9; Apoc 1,5-8; Lc 4,16-21]

Us agraeixo molt la vostra participació en aquesta celebració en la que, amb la benedicció dels olis i la consagració del crisma, reconeixem el Do de l’Esperit que ens ha atorgat Crist glorificat.

I gaudim d’aquesta plenitud pasqual de Jesucrist contemplant de manera particular en la Setmana Santa a aquell que ha viscut la seva condició d’home amb una actitud interior de “Fill” (de Déu): que necessita pregar, ésser en diàleg amb el Pare i considera indispensable obeir-lo....

Tots nosaltres som cridats a reproduir aquestes actituds, cultivant molt més la nostra condició baptismal, la nostra condició de “fills” de Déu, la nostra interioritat, que és igualment contemplació filial, diàleg d’oració i opcions de vida segons el Pla de Déu.

De fet Jesús presenta públicament la seva identitat en tornar d’uns dies de soledat i d'oració, i apropiant-se paraules d’Isaïes (61,1-2): “portar la bona nova als pobres, curar els cors desfets, proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum, proclamar l'any de gràcia del Senyor”. I afegeix: “Avui és compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar” (Lc 4,21).

Més tard, culminarà la seva missió oferint-se per cada persona de tot temps (2ª L): “Ell ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang, i ha fet de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare” (Ap 1,5-6). I ens farà participar explícitament a tots nosaltres d’aquest seu ministeri alliberador: "El Senyor Jesús, a qui el Pare santificà i envià al món (Jo 10,36), ha fet que tot el seu Cos místic participi de la unció de l’Esperit Sant amb la que Ell estava ungit (PO 2). Ho hem de repetir moltes vegades: en virtut del Baptisme i de la Confirmació, tots els cristians som cridats, ungits i enviats a ser testimonis de l'Evangeli de Jesús.

Tanmateix, avui em permetreu compartir alguns pensaments que ens afecten principalment a nosaltres Preveres perquè, en aquesta celebració, ells i jo estem cridats de manera particular a reafirmar la nostra identitat i a "revifar el do de Déu" rebut per la imposició de les mans (1Tim 4,14;2Tim 1, 6-7).

Sabem que el Do inesborrable rebut amb el sagrament de l’Orde, determina i configura tota la nostra persona “amb Jesucrist, Cap i Pastor, i ens demana viure i actuar amb la força de l’Esperit Sant al servei de l’Església i per a la salvació del món" (PDV 12). És una consagració al servei d’una missió.

Precisament, després de l’homilia, aquesta serà una de les preguntes que faré a cadascú dels preveres i a mi mateix: “¿Voleu unir-vos més fortament a Crist i configurar-vos amb ell, renunciant a vosaltres mateixos i reafirmant la promesa de complir els deures sagrats que, per amor a Crist, acceptareu gojosos el dia de la vostra ordenació per al servei de l’Església?”.

Al servei de l’Església: El prevere existeix en l’Església (germà entre germans i participant de la dignitat i destí comú de tots els batejats); davant l’Església (perquè actua fent visible la presència i la Caritat pastoral de Jesús, construint la Comunitat per la Paraula i els Sagraments, guiant-la i mantenint-la en la unitat); i per a l’Església, (perquè viu totalment al seu servei per a la promoció del sacerdoci comú dels fidels). (Cf. PO 7; PDV 12).

I per a la salvació del món: el destinatari de la nostra missió és tota la humanitat perquè a ella va dirigit l’Evangeli. Estem cridats a anunciar-lo a tot arreu establint amb tothom relacions de fraternitat i servei, -"essent l’home de la comunió, el prevere ha de ser amb tothom l’home de la missió i del diàleg" (PDV 18).

Tot això fa imprescindible tornar contínuament als arrels del nostre ministeri: Jesucrist. La nostra “identitat” s'esfuma sense aquesta experiència d’intimitat amb Ell, perseverant en la vocació d’amics seus i desenvolupant-la sobre tot en l’oració (per nosaltres mateixos i pels altres). Cadascú de nosaltres hem d’estar convençuts de la necessitat vital de la pregària dedicant-li el temps suficient i aprofitant també els mitjans comuns que tenim per a la nostra conversió (Exercicis espirituals, recessos, cursets...). Hem de ser homes d’oració, com ho va ser Jesús. És en aquesta intimitat, on va comunicant-nos els seus propis sentiments de Bon Pastor que després farem presents cuidant i alimentant, guiant, reunint i buscant.

*Buscar és la tasca missionera, especialment necessària avui: "Encara tinc altres ovelles que no són d'aquest ramat..." (Jo 10,16).

*En la tasca de guiar sobresurt el servei de la Paraula: ens correspon predicar l’Evangeli amb fidelitat i de manera que interpel·li i alliberi, i ajudar a interpretar-lo de manera adequada. No anunciant teories i opinions privades sinó la fe de l’Església. Cal confrontar amb la paraula de Jesús tot el que prediquem: “La doctrina que ensenyo no és meva, sinó del qui m'ha enviat” (Jo 7,16).

*En la tasca d’alimentar, els preveres som particularment instruments de l’acció salvadora de Crist essent ministres dels sagraments. És sobre tot en la celebració de l’Eucaristia i en la Reconciliació, on sobresurt la nostra capacitat d’actuar “in persona Christi”.

*I també és missió essencial del prevere "reunir", ser ministre de comunió. Per això presideix la comunitat, uneix els diferents carismes per al bé de tothom i és vincle d’unió amb el bisbe.

Una última observació: El Decret Conciliar “Presbiterorum Ordinis” parla normalment dels preveres en plural: como un “ordo” íntimament unit al ministeri episcopal amb llaços de cooperació i que també uneix als preveres entre sí amb una fraternitat sacramental causada per el mateix sagrament. La manifestació principal d’aquesta fraternitat és el presbiteri diocesà (Cf. PO 7-8). Com alimentar-la i augmentar-la en els equips arxiprestals?

Algunes espiritualitats sacerdotals ho centren tot en la relació personal amb Crist i la resta de relacions amb els fidels, amb els germans preveres i amb el ministeri episcopal, fa l’efecte que són afegides. Tanmateix, una bona espiritualitat i vivència ministerial demana viure integralment les relacions eclesials: i això inclou la comunió efectiva amb el propi bisbe i, naturalment, amb aquell que “presideix la caritat” universal, el successor de Pere.

Acabo renovant-vos novament la meva estima i reconeixement i agraint la vostra dedicació i la vostra generositat en gastar la vostra vida..., confiant en Jesucrist que, per la seva misericòrdia, ens ha cridat i constituït pastors del seu poble en aquest temps i en aquesta nostra concreta Església de Lleida.