José Luis Olea és un lleidatà de 23 anys que va fer els primers vots aquest estiu al Santuari de Sant Ignasi de Loiola de l’ordre dels Jesuïtes. Actualment està estudiant filosofia a la Universitat Gregoriana de Roma. Hem parlat amb ell perquè ens expliqui la seva vocació i els seus reptes.

Quan i com et vas sentir cridat a fer-te jesuïta?

Si avui sóc jesuïta és principalment per tres coses: Pel testimoni de vida dels jesuïtes, per haver madurat la meva fe i per compartir-la amb els altres. Sempre que estava amb un jesuïta em preguntava el mateix: “¿qui ets tu que fas aquestes coses... i per què les fas d’aquesta manera?”. A partir dels 18 anys vaig tornar a recuperar una vida de fe que fins aleshores havia deixat bastant aparcada després de la primera comunió. Créixer en la fe em va portar a la pregunta “Com em veu Déu a mi i que vol que jo faci per Ell?” Formar part d’un grup de confirmació o anar a pasques juvenils ha estat clau en el meu procés vocacional. 

Quina formació has cursat fins a poder fer els primers vots?

Durant el noviciat, que és el temps de formació que els jesuïtes tenim abans de fer els primers vots, m’he format per conèixer millor el món, la Companyia de Jesús, l’església i a mi mateix. Això ho he fet aprofundint en la coneixença del vots (pobresa, castedat i obediència), de Jesús, de la meua vida...

Què va significar per a tu la celebració de Loiola?

La celebració dels meus primers vots a Loiola va significar fer realitat el somni que Déu té per mi, i que és ser jesuïta, sabent que Ell també es compromet amb mi per ajudar-me a viure fidelment els vots i fer així que el seu somni continuï.

Què estàs estudiant ara?

Estudio filosofia a Roma, a la Universitat Gregoriana. 

Com creus que es podria resoldre la manca de vocacions?

Crec que la manca de vocacions es deguda a la falta d’espais per poder fer silenci i pensar què és el que Déu vol de mi. I nosaltres com a religiosos hem de facilitar-los. Una altra feina que ens pertoca és la de transmetre que cadascú té una tasca en el Regne de Déu que sols ell o ella pot fer. Ningú pot fer per mi el que Déu em demana personalment. Em sembla que és important poder transmetre aquesta idea, perquè sinó podem caure en l’error de donar la resposta més fàcil per nosaltres a allò que Déu ens demana personalment a cadascú. El perill és aleshores fer el que nosaltres volem creient que així ajudem a Déu.