Josep Maria Carbonell, degà de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, va visitar la passada setmana Lleida per presentar el seu llibre ‘Creure encara’. Carbonell fa un relat de fe en primera persona a través de deu meditacions i convida el lector a endinsar-se en el misteri de la fe i en el seu sentit. A la següent entrevista ens explica els motius que l'han portat a escriure aquest llibre. 

Pregunta. Per què ha escollit aquest títol pel seu llibre ‘Creure encara’?

Resposta. Penso que estem en un moment en què s'ha de ser una mica provocatiu per cridar l'atenció, aquest llibre té aquest títol perquè he intentat afirmar amb contundència que creure és totalment necessari i que creure en la fe és una proposta enraonada, raonable i necessària. I he volgut posar aquest títol perquè sembla que això no fos creïble ni necessari. Penso que estem en un entorn, en la nostra societat occidental, en què el fet de creure sembla un fet del passat, sense importància i sense cap tipus de rellevància. I en contra d'aquest pensament majoritari he volgut fer aquest llibre.

P. Creu que hi ha una mena d'opció per apartar el fet religiós de l'esfera pública?

R. Hi ha grups intel·lectuals i fins i tot algun partit polític que creuen que el fet religiós ha de quedar-se únicament en l'esfera privada. Diuen ells, que el millor pel benestar públic és apartar el fet religiós de l'esfera pública. Són grups que encara tenen la seva lògica intel·lectual en aquella famosa frase de Marx que deia que "la fe és l'opi del poble", una afirmació que ha quedat totalment envellida pels fets. Jo recullo una afirmació d'en Pasqual Maragall, que va dir que "la fe no és l'opi dels pobles, sinó el respir dels pobles". En efecte, hi ha moviments de fons que voldríen treure, apartar la fe d'aquesta dimensió pública quedant en una dimensió privada, jo crec que això no té cap tipus de validesa, la fe representa una creença que comporta un compromís amb la societat, un compromís al costat del pobre i al servei de la transformació de la societat. 

P. I com està reaccionant l'Església a aquest fet?

R. Estem vivint un moment de transformació d'un model eclesial en el qual ens cal molt que l'Església tingui una paraula pública. Ara bé hem de tindre molta cura que aquesta paraula pública sigui una paraula de sentit, d'oferta per l'altre, d'esperança. I que no sigui una paraula pública per castigar, sinó com intenta fer el Sant Pare, d'estar al costat de la gent amb una actitud de misericòrdia i no d'imposició. Jo sí que crec que és important que l'Església tingui una paraula pública d'esperança, de sentit, i d'il·lusió i d'amor.

P. Com valora en aquest procés la figura del Sant Pare?

R. El Sant Pare està fent un canvi d'orientació de les prioritats molt important. Ha posat la misericòrdia, l'opció pels pobres, com a primeres prioritats de l'Església i no per exemple les qüestions morals. I ha canviat l'agenda de l'Església. I s'ha convertit en un referent moral que el món necessita. Els seus tres anys de Papat els valoro molt positivament perquè ha canviat l'orientació de la inserció històrica de l'Església en la societat.

P. Vostè que ve del món de la política, com veu al moment actual?
R. El veig amb una certa preocupació, estem al final d'una llarga etapa de transició que va començar l'any 1978. Jo estic veient en aquest moment el final de la transició del 1978 en el qual els pactes constitucionals que han sigut útils i positius s'han de reformar i revisar. Jo crec que cal un nou pacte constitucional que està a la base del pacte social i en aquest pacte hem de tornar a rellegir la relació entre Catalunya i Espanya, el paper dels partits polítics, el paper del poder judicial, del poder executiu, del poder legislatiu. I s'ha d'emprendre un 'pack' de reformes a fons per apropar la política al ciutadà i per impulsar una etapa de major transparència en la societat i major responsabilitat de tots plegats. I aquest és el moment que jo crec que nosaltres estem vivint ara, un moment que cal fer aquesta renovació del pacte constitucional del 1978.