Mn. Gerard Soler, delegat diocesà de Litúrgia i Espiritualitat, dedica la seva col·laboració setmanal a parlar-nos de l'Advent.

DIUMENGE III D’ADVENT (B)

(Diumenge de l’Anyell de Déu)

    LES FÈRIES MAJORS D’ADVENT.

EL PRESSENTIMENT DE LA PRESÈNCIA DEL SENYOR

En aquestes Fèries es dóna com una mena de concentració de l’Advent. És una concentració de tipus cristològic. L’Antic Testament arriba al final i tot ha de ser lliurat al Messies. És Déu que prepara la vinguda del seu Fill. Romanguem expectants i alegres. Les grans antífones de l’Advent, les anomenades antífones de la O, creen com una mena d’estupor espiritual en la pregària de la tarda.  Quelcom de  grandiós el Senyor està preparant per als homes, ni més ni menys que l’adveniment del seu Fill Unigènit. Durant aquestes fèries, i fèria és una paraula llatina que significa festa, anticipem la festa del Nadal. El determinant és l’evangeli de cada dia. El que semblava llunyà s’aproxima i arriba a ser immanent. Les dues grans anunciacions, la de Joan el Baptista, amb el consegüent càntic, la del Senyor a Maria, també amb el consegüent càntic, preparen la gran proclamació: «Et Verbum caro factum est» del Nadal. La trobada de les dues mares beneïdes per una maternitat, que ve de dalt, i el petit Joan que, en el si d’Isabel, pressent la presència del Senyor i com si tingués pressa per ser el seu precursor pica de peus al ventre de la seva mare. També l’Església, com anticipant-se, pressent joiosa aquests dies la Presència de l’Emmanuel. És ara que el temps arriba a la seva plenitud, el temps de Déu s’endinsa en el temps dels homes. La Genealogia proclamada a la I Fèria anuncia que el que ha de néixer és fill d’aquesta humanitat que ve a redimir, però que al mateix temps és l’home nou, el Nou Adam, una creació nova, el Fill de Déu. Per la fe i només per la fe, plens d’estupor, acollirem al Senyor que per nosaltres i per la nostra salvació es va fer home (Fèria II). Una fe que és ja la fe del Nou Testament en el cor de Maria. Ella és el pas de l’antiga a la nova aliança. Sense la fe de Maria no existiria l’Església. Ella inaugura el nou poble de la fe. Des de llavors Maria, amb l’Església, porta en si la benaurança de la fe «Feliç tu que has cregut» (Fèria V). Per la fe, Maria va acollir la paraula de l’Àngel i va creure en l’anunci que seria la Mare de Déu en l’obediència del seu lliurament (Fèria III). En la visita a Isabel, Maria va entonar el seu cant de lloança al Totpoderós per les meravelles que el Senyor ha fet mirant la  humilitat (el seu ésser no important) de la seva serventa (Fèria V). Deixem, doncs, que el «Magnificat» (Fèria VI) ressoni en el nostre cor. Com una melodia incessant, melodia cantada a l’uníson entre Maria i l’Església. A la Fèria VII el relat del naixement de Joan que va destravar  la llengua al seu pare Zacaries per beneir a Déu. La missa del dia 24 (Fèria VIII) és un pas gairebé imperceptible entre l’Advent i el Nadal, a l’Evangeli es proclama el Benedictus: «Per l’amor entranyable del nostre Déu ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar  els que viuen a la fosca, a les ombres de mort, i guiar els nostres passos en el camí de la pau». Serà el sol de matí quan cantarem: Hodie Christus natus est. És en aquest dia, segons la tradició litúrgica que es proclama el magnífic Elogi del Martirologi per a la solemnitat del Naixement del Senyor. Aquests dies hem de tenir voluntat, que enmig del Nadal mundà, a les parròquies i comunitats es creï un clima d’intensa pregària.