Avui 11 d’agost se celebra la festa de santa Clara, la fundadora juntament amb sant Francesc d’Assís de la branca femenina de l’ordre franciscana, les anomenades clarisses.

Escaient jornada per  fer memòria de la seva presència a Lleida, estroncada el 8 d’agost de l’any 1997, ha fet ja 20 anys, quan en vigílies de la festa de la seva fundadora i després de 751 anys de presència ininterrompuda a la nostra ciutat i degut principalment a la manca de vocacions, però també a altres factors que ara no venen al cas, les clarisses van tancar el seu convent amb tot el dolor dels seus cors i la tristesa de molts lleidatans.

La història de les clarisses de Lleida es remunta a l’any 1246, quan en vida de la mateixa Santa Clara les seves religioses funden el monestir al conegut aleshores com Secanet de Sant Pere, essent aquesta la primera fundació a Catalunya i la segona a Espanya. Posteriorment el 1480 es traslladarien al Clot de les Monges, ocupant un antic edifici fins l’any 1708 quan han d’abandonar-lo com a conseqüència d’un esfondrament, ocupant provisionalment l’antiga casa del Marquès de la Tallada a l’actual carrer Tallada. Allí van ser-hi fins el 3 de setembre de 1719, quan la comunitat es traslladà definitivament al nou convent del carrer Lluís Besa, on varen estar 278 anys.

Molts lleidatans com jo mateix, recorden el vestíbul d’entrada del convent on hi havia pintat a la paret l’escut franciscà amb el lema “Pau i be”. De petits hi entràvem per anar a demanar retalls de “pa d’àngel” a aquell per nosaltres misteriós torn de les monges, on gairebé sempre hi tenien a punt unes petites bossetes de plàstics que contenien aquella llaminadura. Qui no recorda també les parelles de nuvis que en vigílies del casament acudien a Santa Clara per donar a les monges una dotzena d’ous a canvi de pregàries per a què no els plogués en dia tant assenyalat.

Tancat el convent de les clarisses de Lleida passà aleshores a propietat municipal, que tot i que la primerenca opció de la Paeria fou el seu enderroc, finalment optà per recuperar-lo i adequar-lo a noves necessitats culturals i socials. El nou convent de Santa Clara ja rehabilitat, fou inaugurat el 14 de març de l’any 2015 per aixoplugar-hi tres entitats culturals de la ciutat com són l’Escola de Música del Sícoris, la Coral Shalom i els Castellers de Lleida, a més a més d’encabir-hi un necessari Centre de Dia, però que a hores d’ara encara no ha entrat en servei.

Però quin va ser el destí de la petita comunitat formada per les quatre religioses clarisses que l’ocupaven?  El seu primer destí va ser el monestir de clarisses del Sant Crist de Balaguer, on van estar-hi poc temps, per traslladar-se definitivament al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, a Barcelona. És en aquest històric monestir on encara hi viuen dues d’aquelles quatre clarisses que conformaven aquella darrera comunitat de Lleida,  la que n’era la superiora  Sor Concepció i Sor Maria José, que són avui per avui les dues darreres clarisses del convent de Santa Clara de Lleida. Sor Concepció va néixer a Fraga el 1924, té 93 anys, entrà al monestir als 20 anys i Sor Maria José nascuda a Coll (Vall de Boí) el 1926, en té 91 i entrà de clarissa a Lleida amb 23 anys.

Recentment, tot aprofitant un viatge a Barcelona per motius de feina vaig anar a veure-les a Pedralbes. Jo havia parlat algun cop amb elles per telèfon, però no les havia tornat a veure personalment des d’aquell trist 8 d’agost de fa vint anys, quan deixaren la nostra ciutat tancant amb clau i forrellat 769 anys d’història i presència de les clarisses a la nostra ciutat.

No cal dir que van estar molt contentes del retrobament, que fou per a elles com una alenada d’aire fresc. Amb emoció i alguna llagrimeta, vam recordar plegats fets i persones, dates i esdeveniments alguns tristos i altres joiosos, de la seva vida de clarisses a Lleida: “Jordi, ja saps que vam marxar a la força de Lleida i amb el cor partit pel dolor. Aquell dia va ser el més trist de les nostres vides com a religioses clarisses, però tot i això mai hem oblidat el convent de Santa Clara ni la ciutat de Lleida. Encara ara, cada nit quan anem a dormir el nostre darrer pensament sempre és Lleida”. Totes dues van interessar-se també de com havia quedat la rehabilitació de l’antic Convent i dels seus nous usos: “Estem contentes per què finalment no el van enderrocar i l’han conservat... i a més a més se n’ha fet un ús social al servei de la Pau i del Bé, que sempre ha estat el nostre lema com a clarisses”, em digueren amb certa conformitat, si voleu.

A hores d’ara, quan passo pel carrer Lluís Besa on s’hi aixeca el que fou convent de Santa Clara, no deixo de recordar la trobada a Pedralbes amb sor Concepció i sor Maria José, les dues darreres Clarisses de Lleida. Aquell dia vaig arribar al convenciment que amb la recuperació de Santa Clara s’ha fet justícia amb les pedres i amb la història, però per damunt de tot amb les persones, amb tantes i tantes dones, clarisses de Lleida, que durant gairebé vuit segles, i no és poca cosa!, van ser unes veïnes més de la nostra ciutat i del barri antic, lliurades a la pregària i a la contemplació.

Avui, en la festa de Santa Clara he volgut recordar i homenatjar a aquestes dues clarisses, que són encara avui la història viva d’aquest antic convent lleidatà, pel seu testimoni de vida i per la seva fidelitat: “Si haguéssim de tornar a néixer, tornaríem a ser clarisses“, van dir-me totes dues quan ja m’acomiadava d’elles. Però també per la seva tossuderia de continuar estimant des de Pedralbes la seva enyorada Lleida i el seu estimat i entranyable convent de Santa Clara.

Jordi Curcó