El Facebook del Bisbat de LleidaEl Twitter del Bisbat de LleidaEl Google Plus del Bisbat de LleidaEl RSS del Bisbat de Lleida

Litúrgia viva: Quaresma, l'Església a l'èxode

Mn. Gerard Soler, delegat diocesà de Litúrgia i Espiritualitat, dedica la seva col·laboració setmanal a parlar-nos de la Quaresma, l'Església a l'èxode.

QUARESMA: L’ESGLÉSIA A L’ÈXODE

L’Església comença el gran pelegrinatge de la fe, és un èxode constant del pecat i de la mort. Una Església que camina i va acompanyada de la presència del Senyor. L’Església en el seu conjunt, també els seus pastors, com Crist han de posar-se en camí per rescatar els homes del desert i conduir-los al lloc de la vida, cap a l’amistat amb el Fill de Déu, cap a Aquell que ens dóna la vida i la “vida en plenitud”. La seva ruta passa pel desert on experimenta la temptació de deixar al seu Déu i deixar-se fascinar pels ídols, però ella sap que el Senyor ha vençut per ella la temptació i canta cada matí quan ja clarejava el dia: “Veniu, adorem el Crist, Senyor nostre, que va ser temptat i va patir per nosaltres”.

Del desert ha de pujar a la muntanya on contempla qui és el seu Senyor, el Fill estimat del Pare a qui ha d’escoltar i com ell se sent ja transfigurada en el seu cos (Diumenge II). Sap que viure en estat de conversió, és viure en estat d’oració i per sobre de tot busca el Senyor a qui tant estima, malgrat totes les seves infidelitats. Finalment en el IV i V Diumenge s’identifica amb les figures de l’Evangeli, ella se sap l’adúltera perdonada i acomiada en la pau pel seu Senyor i també el Fill pròdig que torna a la casa del Pare. L’alegria del Pare consisteix únicament “perquè aquest fill ha tornat”.

D’aquesta manera prepara el Sagrament de la Pasqua. Des del principi de la Quaresma l’Església sap què ha de fer: dejunar de tot allò que en ella no pertany al Senyor .De fet l’únic que de nosaltres hi ha de cristià és el que és de Crist i de la seva gràcia. També per experimentar la fam dels pobres i identificar-se amb Aquell que no tenia lloc on reposar el cap,  fins que no el reclinà en la seva santa creu; ha de pregar, pregar amb el cor incessantment i fer també almoina, sabent que l’almoina més gran és la del cor, a la manera de la vídua pobra, que “ofereix no el que li sobra, sinó el que necessita per a viure”.

La Quaresma és, llavors, un veritable sacramental posat a disposició de tota la comunitat cristiana perquè revisqui i renovi cada any el pas de la mort a la vida, de l’esclavitud del pecat a la llibertat dels fills de Déu (cf. Rm 8,21) que un dia es va realitzar en el Baptisme de cada un (cf. Rm 6,3ss; Col 2, l2). És aquesta dimensió pasqual i baptismal què el Concili Vaticà II va voler posar en relleu en parlar de la Quaresma: “Ja que el temps Quaresmal prepara els fidels, lliurats més intensament a escoltar la Paraula de Déu i a la pregària, perquè celebrin el misteri pasqual, sobretot mitjançant el record o la preparació del Baptisme i mitjançant la penitència, es doni particular relleu en la Litúrgia i en la catequesi litúrgica al doble caràcter d’aquest temps”(SC L09). La Quaresma és per tant, un temps fort,  espiritualment dens. Una Església que es converteix al seu Senyor i que descobreix la distància mai equidistant entre l’amor de Déu i el seu. Una conversió que no és el resultat de la nostra voluntat únicament, seria massa pretensiós davant Déu. Sinó una docilitat més gran a l’Esperit, un deixar-se modelar per ell. És deixar que l’Esperit suggereixi les bones obres que Déu ha destinat per a nosaltres (Ef. 2,16) i inspiri la nostra oració.

Sens dubte l’ascesi cristiana és una cosa diferent que un pur exercici de voluntat. És un deixar-se transformar per Crist. És creure realment en la capacitat de la gràcia per transformar les nostres vides. És una disponibilitat a l’Esperit. Sempre des del reconeixement de la pròpia debilitat, que, d’altra banda, ens fa humils devant Déu i els altres.

La pregària cristiana sempre participa de la pregària del publicà: “Tingueu pietat de mi, Senyor, que sóc un pecador”. Ningú no pot dir que la Quaresma no sigui una cosa seriosa o dir que és una cosa caduca, que no pertany a l’esperit de l’època. Ningú no ho pot dir perquè el mal,  dins i fora de l’Església és real. I les oracions venerables que trobem en el Missal Romà i les exhortacions de les Escriptures i dels Pares ens diuen que el cristià ha de lluitar contra el mal i fer el combat de la fe. El mundà troba espai en la vida de l’Església, el pensament ideològic que en el fons són només paraules pot estar present. I en el cor de tots. Els cristians no som ni de bon tros millors dels altres i podem ser luxuriosos i àvids dels diners, que és una idolatria, i podem ser molt poc solidaris. Si la llei del mal és “sempre més”, cada Quaresma hauria de ser “una mica menys” de tot allò que s’oposa a la voluntat de Déu en les nostres vides.

Mn. Rafael Serra

(Calendari-Directori de l’Any litúrgic 2016)