Per celebrar la festivitat del Pare Palau la germana Ester Díaz S., carmelita missionera, ens escriu aquesta carta, on (en primera persona) el Pare Palau ens explica la seva vida.  

Menció en la seva festa (7 de novembre)

Sóc Francesc Palau i Quer. Fundador de les carmelites missioneres i de les carmelites missioneres teresianes. Vaig néixer fa anys a Aitona, un bonic poblet de la nostra província. No va ser bon moment per a néixer, perquè la nació estava en guerra contra els francesos. Però... a qui se li ha donat la possibilitat d'escollir? La cosa bona, bona era la meva llar. Vam ser nou germans. Jo ocupava el setè lloc. No érem rics però tampoc pobres. I, encara que no estigui bé dir-ho, formàvem una família honrada. Dec als meus pares l'homenatge al seu honor i a les millors tradicions cristianes que practicaven. ¿Veritat que la vostra família també és estupenda?

Als primers anys que vaig passar al meu poble, no em van passar coses extraordinàries. ! Paraula d'honor! No em van visitar àngels per fer-me dormir. Ni poblaven els meus somnis en les interminables nits d'hivern. Ni per entretenir-me en les hores avorrides. Tampoc se'm va aparèixer la verge. No, no.

Vaig ser un nen entre nens, vaig jugar amb ells, vaig discutir a estones, però vaig tindre grans amics. Això sí, vaig ser devot quan havia de ser-ho. Anava a missa els diumenges i festes de guardar. Pregava el rosari a casa quan estàvem tots, abans d'anar a dormir i cantava el millor que sabia al cor de la parròquia. En companyia del meu pare. Em feia molta pena veure els nens pobres i repartia amb ells el que a mi em donaven. No molt, perquè a la meva família tampoc sobrava. Vosaltres heu nascut i viviu en millor moment. Me n'alegro!!

Reconec que alguns amics de casa i fins i tot el mossèn de la parròquia deien que jo ser un noi despert i que havia de continuar estudiant, d'acord amb la meva capacitat. Que fora una pena que no ho fes per falta de mitjans. Quan els escoltava, no només em ficava vermell, sinó que em posava trist. Sense els meus ¿què faria jo? Però la situació no estava per plors. La meva germana Rosa va resoldre l'assumpte en agafar-me a la seva cura. Vaja, si em va agafar! I com! M'estimava a rabiar. Rosa em va portar a la partida de Butsènit, on ella vivia d'ençà que es va casar.

A la nostra ciutat, em vaig posar a estudiar amb tota responsabilitat. I les lletres em van portar els primers somnis.

Vaig pensar que no estaria malament ser mossèn. Bé, feia temps que donava voltes a l'assumpte. Perquè jo volia fer el bé al meu voltant, solidaritzant-me amb els altres. I aquesta era una bona forma de fer-ho. ¿No trobeu? Doncs, bé, vaig fer realitat aquesta opció a 17 anys. Tal vegada era jove per prendre-la. Però és que llavors es creixia molt aviat perquè la vida era massa curta. També ara! Veritat?
(continuarà)
Gna. Ester Díaz S., carmelita missionera.