Electors del Papa

Jaume Montaña Carrera


Encara recent en el record, viva i present en la ment la imatge dels carrers de Roma plens de pelegrins, com si d’un tsunami humà es tractés, convertida la plaça de Sant Pere del Vaticà en “àgora mundial” retent homenatge al Papa que havia mort. Ara, el Papa enterrat, tota l’Església i el món amb ella, està expectant de la fumada blanca que ha d’anunciar el goig del “Habemus Papam” -Tenim Papa-. Tot està pendent del fum d’una petita xemeneia que ens dirà que l’Esperit Sant ens ha fet el do d’un nou Papa.  

Podem dir que el funeral pel Papa Joan Pau II va ser una èxit de confabulació mediàtica que projectà la mort més enllà de la fi d’una vida, però no ens hem de deixar emportar per l’aparença del que podríem dir una resurrecció virtual. La sobrietat, alhora que la solemnitat de l’acte celebrat amb tota serietat religiosa, va ser un testimoni de fe en Déu i de solidaritat entre els homes per damunt de tot color, llengua i religió. De reconeixença pública de l’acció de l’Església servidora de la humanitat. El món va viure uns moments de pau universal, com si en un oasi de justícia, de llibertat, de veritat i d’amor es trobés.  

Els milers d’assistents vinguts d’arreu el món, sense cap altra motivació que l’agraïment, l’amistat i el sentit de comunió en la fe -els creients- i en la creença en els valors humans tots, manifestaven que la pau, tant estimada, defensada, i predicada pel Papa Joan Pau II és possible. Que el fet religiós és constitutiu essencial en l’home. I una prova de les arrels cristianes de la nostra cultura sense les quals no fora la humanitat el que és.  

Amb la mort i enterrament de Joan Pau II s’ha tancat un període de la història de l’Església i del món. El Papa del “no tingueu por” ens deixa un testimoni d’esperança. A les mans dels estudiosos roman fer-ne la valoració. La gent del carrer, de Roma i altres ciutats ja ho té clar, volen que el Papa difunt sigui declarat Sant, d’immediat.  

La massiva presència de gent a la plaça de Sant Pere del Vaticà és un repte afegit als Cardenals que han d’escollir en el Conclave el successor del Papa Joan Pau II. Repte que compromet a tota l’Església que amb la pregària i el testimoni de vida, participa sense ser-hi, de les deliberacions del Conclave. Aquests dies, a l’espera del nou Papa, han de ser dies de silenci i pregària intensa a l’Esperit Sant perquè il·lumini i guiï la ment i el cor dels Cardenals electors.  

Com al Cenacle, els Apòstols amb Maria i altres deixebles pregaven preparant-se a la vinguda de l’Esperit Sant, així l’Església atenta als signes del temps, escoltant la veu de la humanitat, fidel a la moció de l’Esperit Sant, sàpiga acceptar i acollir amb tota caritat al que sigui elegit Papa.  

L’Església, comunitat de fe amb missió evangelitzadora, no es mou per interessos polítics ni econòmics,  ni es deixa seduir pels encants del mitjans de comunicació social, als que reconeix i agraeix la seva funció comunicativa i servidora del bé comú i de l’Evangeli també.  

 L’aïllament dels Cardenals tancats en Conclave no és un distanciar-se de la realitat del món, ans al contrari, és un immergir-se en el silenci interior per, en consciència, millor veure l’Església i el món amb ulls i mirada neta, de servei als més necessitats a la recerca del Papa que regirà l’Església d’aquest segle XXI.  

Amb la pregària tots som electors del Papa.