Assemblea Diocesana 

                 2006  

L'Eucaristia en el cor del Diumenge i de l'Església 

Aquestes meves paraules, en el marc de l’Assemblea diocesana, volen estar situades en el context de l’Exhortació pastoral del Sr. Bisbe, titulada «Retrobar el sentit santificador del diumenge». Per aquest motiu, la meva reflexió se centrarà en el cor d’aquest dia, és a dir, en l’eucaristia, i en faré una breu aproximació des de les pàgines de l’encíclica del Papa Joan Pau II, Ecclesia de Eucharistia (2003), bo i explanant els objectius que mogueren el Sant Pare a parlar del sagrament cimal, i a partir d’aquest com a «misteri de la fe». 

El títol de l’encíclica és ja prou expressiu del seu contingut. En ell hi trobem els dos mots que, d’una forma directa, es troben enllaçats en tot el discurs del document, per tal de fer-nos comprendre l’abast ja sigui de les dues realitats en elles mateixes com de la mútua relació, i, de forma especial l’estreta i imprescindible vinculació que l’Església té amb el sagrament cimal, fins el punt de reconèixer, ja d’un bon començament, que es tracta d’una implicació vital, en el sentit propi, de tal manera que la primera frase del document afirma que «l’Església viu de l’eucaristia». Cal, doncs, no oblidar ni per un moment aquest punt de partença que és, alhora, una realitat constant en la historia de la comunitat eclesial, un compromís en ordre a l’aprofundiment doctrinal com també al d’una experiència litúrgica i espiritual reeixida. 

1. Objectius de l’encíclica

En el n. 5 el Papa fa referència a una comprensió molt pregona de la celebració litúrgica, i concretament de l’eucaristia; després de lligar-la totalment al Tríduum pasqual, en el qual troba el seu fonament i pregonesa la institució de l’eucaristia, afirma que amb ella el Senyor «instituí una misteriosa “contemporaneïtat” entre aquell Tríduum i el transcórrer dels segles». És esplèndida aquesta afirmació, en la mateixa línia de reflexió que SC 102, quan recorda que en l’any litúrgic «commemorant els misteris de la redempció... en certa manera es fan presents en tot moment per tal que els fidels puguin posar-se en contacte amb ells i omplir-se de la gràcia de la salvació». És la contemporaneïtat de la que parla el Papa en aquest punt.

I és des d’aquesta constatació meravellosa, que l’autor pot parlar d' «estupor» davant la celebració eucarística. Heus ací el primer objectiu: «suscitar aquest "estupor" eucarístic, en continuïtat amb l’herència jubilar que he volgut deixar a l’Església amb la carta apostòlica NMI y amb el seu coronament marià Rosarium Virginis Mariae». (EdE 6). L’encíclica, doncs, vol ajudar-nos a portar a la realitat aquest desig ja expressat de saber contemplar el rostre de Crist, i contemplar-lo amb Maria, onsevulla que Ell es manifesti, però sobretot en el sagrament viu del seu cos i de la seva sang.

Aquest «amb Maria» és també una dada molt important, ja que amb aquesta expressió es fa avinent la realitat eclesial de les accions litúrgiques; aquestes, no ho oblidem, «no són accions privades, sinó celebracions de l’Església, que és “sagrament d’unitat” [...]. Per això pertanyen a tot el cos de l’Església, el manifesten i l’impliquen» (SC 26). És a dir, que amb l’expressió a penes citada, hom ens fa prendre consciència que la celebració eucarística és manifestació de l’autèntica Ekklesia, de la qual Maria n’és el membre més excel·lent, després del mateix Cap, el Kyrios.

Però aquesta voluntat de reconeixement no s’atura en l’aspecte dogmàtic, tan present en tota l’encíclica, sinó que es mostra l’íntima vinculació que existeix entre la ja coneguda tríade: lex orandi – lex credendi – lex vivendi, és a dir, entre el que l’Església prega, creu i viu. I és a aquesta darrera que el Papa vol portar tots els fidels des de les dues anteriors. Així ho afirma en el n. 7: «Com podria deixar de sentir la necessitat d’exhortar tothom a què en faci  sempre una renovada experiència?». Així, doncs, vol portar-nos a viure en cada celebració eucarística aquest encontre contemplatiu de Crist amb Maria en l’àmbit d’una vivència contemplativa real.

L’orientació magisterial, doncs, des d’aquestes pàgines no és sols la de observar una recta ortodòxia pel que fa al sagrament cimal, sinó també procurar-ne una «ortopraxi» espiritualment satisfactòria, des d’una comprensió litúrgica plenament cristològica i epifànica.

Les conseqüències celebratives i pastorals són múltiples, i no costa veure que, des d’aquí, hem de maldar constantment per convertir les nostres litúrgies eucarístiques en autèntics encontres amb el Crist, allunyant-nos de comprensions planes i, en el fons, emmarcades en una sospitosa dinàmica de grups, on el risc de celebrar-nos a nosaltres mateixos és molt i molt gran. Expressions tan usades com «celebrem la nostra fe» porten una càrrega d’ambigüitat massa gran com per poder evitar no caure en la trampa d’una comprensió merament psicològica del fet litúrgic, centrat tot ell en la pròpia situació espiritual. Cal dir sense embuts que celebrem el Misteri de Crist o, senzillament, que celebrem Crist, mort i ressuscitat, ja que -recordem SC quan parla de l’any litúrgic- són els misteris de la redempció els que es fan constantment presents en la litúrgia i, només ells els que ens omplen de la gràcia de la salvació.

És aquí que podem ja esmentar el segon objectiu enunciat pel Papa en el darrer paràgraf de la introducció: «Confio que aquesta carta encíclica contribueixi eficaçment a dissipar les ombres de doctrines i pràctiques no acceptables, per tal que l’eucaristia continuï resplendint amb tota l’esplendor del seu misteri» (EdE 10).

És a dir, el document ens dóna una lliçó de com una fructuosa vivència dels sagraments depèn, també, d’una recta comprensió doctrinal dels mateixos. La desconsideració del fet teològic a l’hora de les programacions pastorals en els seus continguts i pedagogies és un error radical. Seria tant com afanyar-se acuradament a posar una bona xarxa de canonades que arribessin a tothom, sense prestar l’atenció convenient a l’estat de l’aigua que aquestes conduccions han de transportar. La hidratació de la ciutadania depèn no sols de la perfecta instal·lació material, sinó també de la qualitat del líquid transportat, ja que si aquest està contaminat, l’efecte és totalment el contrari del buscat.

Que el document té una voluntat de vetllar per la integritat de l’eucaristia, ho certifica de forma sintètica el n. 61 de la conclusió, en afirmar: «Impulsada per l’amor, l’Església es preocupa de transmetre a les següents generacions cristianes, sense perdre ni un sol detall, la fe i la doctrina sobre el Misteri eucarístic».

Estem, doncs, davant d’un text magisterial que ens ofereix, amb brevetat d’exposició, una esplèndida síntesi del que és l’eucaristia, i en el marc més idoni, és a dir, l’eclesial, ja que l’ensenyament pontifici no oblida ni podem fer-ho nosaltres, que només hi ha un sol cos de Crist, el que l’Esperit Sant ens dóna en la celebració litúrgica i del qual combreguem, i el de l’Església, format per molts membres. Així, doncs, les dues realitats només són aparentment dues, ja que – repetim-ho- només hi ha un sol cos de Crist. Per força, doncs, cal que aquesta igualtat sigui identificada en el fons i en la forma del viure i del pregar dels batejats. Aquesta convicció teològica serà determinant a l’hora de parlar d’ecumenisme sacramental, i també sobre l’admissió o no a la comunió dels batejats en situacions personals irregulars.

 2. Misteri de la fe

 Des del primer capítol el Papa concreta el que ja ha anunciat en la introducció pel que fa a la doctrina. Vol recordar a tothom allò que és l’eucaristia quant a la seva dimensió dogmàtica. En els subratllats que aquí es fan, no costa de veure la presència dels oblits o de les teories que, en les darreres dècades, han desfigurat aquest sagrament en referència a la tradició de l’Església, expressada tant en el magisteri pontifici com en el conciliar.

Una sola dada és prou significativa en ella mateixa; en els onze números que formen el capítol primer de l’encíclica apareix trenta vegades la paraula «sacrifici» o l’adjectiu «sacrificial». No és pas perquè sí. Tot just començat (n. 11) ja afirma que l’eucaristia «no només evoca sinó que fa sacramentalment present (l’esdeveniment de la passió i mort del Senyor). És el sacrifici de la creu que es perpetua pels segles». És un record interessant del concepte bíblic de «memorial», el qual té una força actualitzadora que és clau per a entendre la doctrina catòlica del sacrifici eucarístic i dels altres sagraments. Diverses vegades aquí s’afirma aquesta realitat de l’actualització del sacrifici redemptor a través de la sagrada litúrgia.

Destaca el Papa que, aquest sacrifici de Crist, «do del seu amor i de la seva obediència fins a l’extrem de donar la vida (cf. Jo 10, 17-18) és, en primer lloc, un do al Pare» (n. 13).

Molt important aquest tema per a una recta comprensió de la celebració de l’eucaristia. En ella totes les pregàries són adreçades al Pare, per Jesucrist, el Fill encarnat, en l’energia de l’Esperit Sant. Així, el prevere quan en la litúrgia prega tot sol, sempre in persona Christi capitis, és a dir, en la persona de Crist cap, i a la vegada in nomine Ecclesiae, en nom de l’Església, és una icona perfecta del Fill gloriós, el qual constantment intercedeix per nosaltres a la dreta del Pare, a fi que enviï l’Esperit Sant i santificador. També és així quan tota l’assemblea prega en l’acció litúrgica, a una sola veu, la qual és la del mateix Crist, ja que són els seus membres qui preguen, units a Ell, el Cap, sempre present «on  n’hi ha dos o tres de reunits en el seu nom» (cf. Mt 18, 20).

Aquesta pregària eclesial posa en evidència la dinàmica trinitària de la vida cristiana, que ho rep tot del Pare per Jesucrist, l’únic mitjancer, en l’Esperit, i a l’ensems es converteix així en autèntica escola d’oració, aquella més genuïnament cristiana, la qual participa d’aquesta «veritat plena» vers on la tercera persona de la Santíssima Trinitat va portant els deixebles del Crist, segons la seva mateixa promesa.

I aquesta esplèndida implicació entre l’Església celebrant i l’acció trinitària fa possible que el sacrifici eucarístic no sigui quelcom extern al cos eclesial, sinó que «en lliurar el seu sacrifici a l’Església, Crist ha volgut a més fer seu el sacrifici espiritual de l’Església, cridada a oferir-se també a si mateixa unida al sacrifici de Crist» (EdE 13). La plena participació a l’eucaristia, doncs, no s’aconsegueix del tot només en l’àmbit extern – imprescindible- sinó quan tots els fidels «ofereixen a Déu la Víctima divina i s’ofereixen a si mateixos amb ella» (LG 11).

Si volem, doncs, portar els batejats a una autèntica implicació vital en la litúrgia eucarística cal que fem, sense estalviar esforços en la formació catequètica, el que digué el Concili Vaticà II, en el document Presbyterorum ordinis 5: «Els preveres ensenyen a fons als fidels a oferir a Déu Pare la Víctima divina en el sacrifici de la missa i a fer, juntament amb ella, oblació de la seva pròpia vida».

No oblida el document la indivisible unitat entre passió, mort i resurrecció, ja que aquesta corona el sacrifici de la seva passió i mort, essent la Pasqua el conjunt dels tres misteris de la nostra redempció.

És des d’aquesta visió que el document afronta el tema de la presència real; fa referència a l’encíclica de Pau VI Mysterium fidei, on s’afirma que aquesta presència «molt especial» «s’anomena real no per exclusió, com si les altres no ho fossin, sinó per antonomàsia, perquè és substancial, ja que per ella certament es fa present Crist, Déu i home, sencer i íntegre» (EdE 15). Les altres presències reals de Crist, recordem-ho, a les que feia referència Pau VI i ara també Joan Pau II, són les esmentades a SC 7, en la Paraula, en el ministre ordenat i en l’assemblea orant. Recordar aquestes veritats sacramentals és una boníssima manera de contemplar en la missa el rostre de Crist, a fi de poder-la viure en perfecta dinàmica trinitària, com hem dit més amunt.

L’accés en aquest «misteri d’amor», davant del qual la raó humana experimenta la seva limitació, el Papa el situa en tres camps: en primer lloc el teològic, és a dir, en l’esforç dels teòlegs al llarg dels segles per comprendre’l cada cop més i més. En segon lloc el magisteri, al qual s’han de conformar les investigacions teològiques si volen estar d’acord amb la fe catòlica i, encara, en darrer lloc, «la comprensió interna dels misteris a la qual arriben sobretot els sants» (Ibid.).

La comunió eucarística realitza plenament l’eficàcia salvífica del sacrifici, ja que aquest és també «veritable banquet, en el qual Crist s’ofereix com aliment» (EdE 16).

La dimensió espiritual i escatològica de l’eucaristia, així com el ser llavor d’esperança i estímul del compromís històric, són els darrers punts del capítol primer. Destaquem l’important subratllat que fa el document accentuant la comunió realitzada amb l’Església del cel quan celebrem aquí la litúrgia eucarística. El darrer paràgraf del n. 19 és especialment eloqüent: «L’eucaristia és veritablement una escletxa del cel que s’obre damunt la terra. És un raig de glòria de la Jerusalem celestial, que penetra en els núvols de la nostra història i projecta llum sobre el nostre camí». És òbvia la inspiració d’aquestes ratlles en la concepció oriental de la celebració litúrgica, i ens n’alegrem, ja que només en poden venir béns de tota mena quan fem respirar l’oració de l’Església amb els dos pulmons: orient i occident.

Pel que fa al compromís històric, l’encíclica fa referència al lavatori dels peus que té lloc en el context de la institució de l’eucaristia el dijous sant, per fer veure que una vida eucarística està estretament lligada al servei dels pobres i de la unitat.

És interessant que, en aquest text, s’entén per «vida eucarística» no pas els diversos actes de pietat a redós de la celebració que hom pugui practicar, sinó el «fruit de transfiguració de l’existència i el compromís de transformar el món segons l’evangeli» (EdE 20). Aquest fruit, alhora personal i social, és el signe de la tensió escatològica tant de la celebració eucarística com de tota la vida cristiana. 

Cal, doncs, que comprenguem la veritat i la urgència de viure l’eucaristia com a «cimal i font» (cf. SC 10) de l’activitat de l’Església i de tota la vida cristiana. Per a ajudar-nos-hi, el Papa Joan Pau II dibuixà, en unes breus ratlles, els grans tresors continguts en l'eucaristia i ens interpel·là amb una pregunta que posa en evidència la necessitat que tenim d'aquest gran sagrament. Diu el Sant Pare: «En l'eucaristia tenim a Jesús, tenim el seu sacrifici redemptor, tenim la seva resurrecció, tenim el do de l'Esperit Sant, tenim l'adoració, l'obediència i l'amor al Pare. Si descuréssim l'eucaristia, com podríem remeiar la nostra indigència?» (EdE 60). 

Jaume González Padrós

Institut Superior de Litúrgia de Barcelona