|
Assemblea Diocesana 2005 Síntesi dels Grups de treball Anna Maria Gaya El
treball dels grups de l’Assemblea s’ha centrat en les quatre
dimensions de la vida cristiana que orienten nou Pla de Pastoral:
Participació, Celebració, Formació i Testimoniatge. L’ampli qüestionari
que hem treballat ens ha servit per a endegar aquesta reflexió col·lectiva.
El temps ajustat no ha ajudat a abastar ni aprofundir en la totalitat de
preguntes formulades, malgrat la riquesa dels diàlegs encetats. El to més
personal del bloc dedicat al testimoniatge ha dificultat respostes
extrapolables més enllà de la pròpia privacitat. Amb tot, els
assistents a l’Assemblea ens
hem sentit interpel·lats en la crida del senyor Bisbe a caminar
junts en les línies d’acció pastoral de la nostra Església
Diocesana. I junts hem fet una
revisió ben sincera de la nostra realitat cristiana. 1.
PARTICIPACIÓ En
el si de l’Església,
i tot
superant un cert desconeixement de realitats més distanciades
del nostre entorn, es considera que hi ha una participació bona
-reduïda en alguns casos- en els àmbits
existents. La parròquia, com a comunitat de base, necessita més
participació activa d’Agents de pastoral –especialment als pobles-,
i laics que s’impliquin als Consells Parroquials, grups de litúrgia,
de pregària... Igualment és necessari ampliar la participació, a les
diferents delegacions –Caritas-, associacions, moviments...; de manera
especial els esplais, per ser els més joves els més necessitats i els
menys atesos. Animant els joves a fer-ho i afavorint una renovació periòdica
en l’assumpció de responsabilitats. Pot
incentivar la participació la formació realitzada a través l’IREL,
la implicació en alguna de les accions del Pla de Pastoral, aprofundir
en la litúrgia... Potser simplificar l’estructura organitzativa,
centrant més l’esforç en aspectes concrets. I donar a conèixer els
diferents camps i necessitats, amb una comunicació més directa i més
engrescadora. El
grau de participació es
considera o que és suficient, tot i que segurament podríem
implicar-nos-hi més i millor. Amb disponibilitat i gratuïtat, tot
defugint les imposicions i l’activisme estèril i estressant. La vivència
profunda i constant de la fe en totes les realitats pot contribuir a
sortir de la rutina en què sovint ens instal·lem. I com a cristians
renovar el nostre compromís amb l’Església. La participació activa
en aquesta Assemblea d’aquest sentiment que cada vegada més cristians
compartim. En
el si de la societat
els
cristians, en general, no hi esmercem tanta dedicació com a la parròquia.
Sovint separem la vida pública de la dimensió més personal de la fe.
I com a cristians hem d’aportar a la societat la riquesa de les
nostres creences, reforçant l’actitud participativa que ja existeix
en les entitats del tots els sectors de la vida social, cultural i cívica
dels nostres municipis. Potser menys evident en la vida política. Quanta
més presència hi hagi de l’esperit cristià en les diverses
activitats cíviques, millor. Hem d’aportar la nostra capacitat i
experiència, les nostres inquietuds la nostra disponibilitat al servei
de la societat. Treballar l’acolliment en el nostre voltant, assumint
càrrecs amb actitud de servei, col·laborar amb entitats afins per
raons de professió, veïnatge, afinitat... 2.
FORMACIÓ Es
considera que la formació dels cristians de la nostra diòcesi és
suficient en general, pobra en alguns casos i sempre millorable per a
tots. Potser no som prou
conscients de la necessitat de rebre una formació religiosa activa i
permanent. Formació espiritual i intel·lectual: ambdues són necessàries
i importants per a nodrir la fe dels cristians. A tal efecte disposem
d’una amplíssima i variada oferta, canalitzada principalment a través
de l’IREL i moltes altres iniciatives a nivell diocesà, arxiprestal,
parroquial, d’entitats associacions i moviments eclesials... Molts
recursos formatius dels que no ens en beneficiem suficientment, bé per
desconeixement, per falta de disponibilitat horària personal, o bé per
incompatibilitat en activitats realitzades en idèntiques franges horàries.
Cal millorar
la formació catequètica dels infants, i dels pares. I la formació de
formadors, tenint especial cura dels catequistes. La vivència sincera
del Crist esdevé imprescindible per a la transmissió de la fe amb
convicció i entusiasme. Seria
llarg enumerar l’ampli ventall de mitjans que tenim al nostre abast
per a la formació
espiritual.
Recessos,
exercicis espirituals, grups d’oració, confessió personal,
acompanyament espiritual, rosari, grups de Bíblia, Seminari
Espiritualitat... També en el si de les
Associacions, Moviments, grups de revisió de vida i d’oració,
catequesi d’adults, conferències, hi ha espais formatius i de reflexió
personal. Les pàgines web de formació espiritual, Llibre de les Hores,
L’oferta
de mitjans per a la formació
intel·lectual
en
coneixements religiosos
es dóna, fonamentalment, a través de l’IREL (cursos, conferències...).
També des d’altres àmbits eclesials promoguts per delegacions,
secretariats, altres moviments, grups, entitats... Una oferta prou àmplia
i d’una extraordinària qualitat. Es troba en falta la formació en
Doctrina Social de l’Església. Les Humanitats també constitueixen
una bona base formativa. També en aquest camp es reclama més informació,
es proposa alguna xerrada-col·loqui bimensual a nivell diocesà i estar
obert a tots els carismes. Es constata, però, una major dificultat en
mantenir continuïtat en aquest camp; l’interès i la constància
personal de vegades afluixa. Com més compromesos ens sentim com a
cristians més arrelarà en nosaltres la necessitat creixent de formació. L’assistència
a En general, sembla que la participació és passiva o rutinària, segons la parròquia, les
misses, els mossens, els fidels. De vegades la poca assistència no
resta intensitat a la celebració. Cal tenir present que a les
celebracions ordinàries hi van els cristians convençuts. Amb tot es fa
necessari incentivar la participació a fi que l’Eucaristia sigui més
càlida, més viva, amb més implicació per part dels fidels (en la
pregària, en les lectures, en el cant...), sentint més la proximitat
dels mossens a la comunitat (amb el llenguatge, amb l’actitud...). En
allò que es pugui, les celebracions s’han d’adaptar a la nova
realitat i a les necessitats
que suscita. A més de participar, als cristians ens pertoca descobrir
la importància real de l’Eucaristia del diumenge. Valorar-la per a trobar-hi i
aprofundir el seu sentit, sense caure en la rutina. Això suposa
traslladar-la a la vida ordinària, viure-la
al llarg de la setmana, amb una actitud de conciliació, i d’amor més
fraternal. Sentint-nos comunitat, exterioritzant els vincles de comunió
que ens uneixen com a cristians. Es proposa la
formació en el misteri Eucarístic a partir de la pedagogia de la litúrgia
per aprofundir en cada moment de la celebració. Igualment hi ajuda
preparar-se abans de la missa llegint les lectures i fent una estona de
recolliment. Els grups de litúrgia que preparen les celebracions,
l’animació amb música i cants creen un bon clima, que ajuda a
sentir-se més a gust, a viure més l’Eucaristia. Els infants han
d’esdevenir centre d’atenció i interès en les celebracions, al
menys en una de les misses del diumenge. Ells també necessiten
descobrir la importància del sagrament fins i tot abans de que iniciïn
la preparació catequètica per a Les homilies dominicals ben preparades esdevenen un
mitjà d’evangelització molt eficaç. Potser l’únic per a molts
dels cristians que van a missa el diumenge. Des del púlpit el mossèn
pot contribuir a despertar la fe dels seus fidels, ajudant-los a aplicar
la vida a l’Eucaristia i l’Eucaristia a la vida. La qualitat de les celebracions Eucarístiques del diumenge es
considera bona. Caldria
més austeritat en algunes celebracions de bodes i comunions. Trobar-nos
amb el Crist i viure des de Ell ha de ser l’objectiu més important. I
ens convida a millorar la nostra predisposició per a interioritzar les
celebracions i enfortir la nostra fe. L’Eucaristia
és la nostra força com a cristians i ens ajuda a ser millors. L’hem
de viure primer amb les persones més pròximes, en família; i acollint
i practicant la caritat amb el proïsme, de forma directa o bé a través
de les diferents entitats. 4.
TESTIMONIATGE Hi
ha dificultat en fer una anàlisi global, tot i que sembla que, en
general, l’estil de vida dels cristians de la nostra diòcesi és
servicial i caritatiu, gratuït, sobri i atent. Amb tot hi ha persones i
grups de cristians que s’esforcen per tenir un estil
de vida evangèlic.
Però a la vegada es constata que no som prou coherents, hem de millorar
en austeritat i caritat, alhora que estar més atents a les necessitats
dels altres. Falta alegria interior i generositat exterior. Fins i tot mantenim un divorci
fe-vida degut a la nostra feblesa. No som prou conscients de quin
hauria de ser el nostre comportament moral d’acord amb la nostra fe.
Sovint no es nota diferència entre els cristians i els no creients. En
aquest sentit ens aniria bé revisar individualment alguns aspectes pràctics:
professió rutinària?, el treball mal fet?, pràctiques religioses
buides?, pregària escassa?, converses calumnioses?, negocis bruts?...
És clar que quan ens adonem que caiem en algun d’aquests aspectes que
podrien qüestionar la nostra fe, ens anima el desig de canviar i
esdevenir més coherents. Però és un desig que no sempre tenim
prou arrelat. I mentre no sentim que sigui Déu qui orienta la nostra
vida, no marcarem distancies desitjables amb la nostra conducta. Hi
ha un fort contrast entre els valors que defensa la societat i els que
proposa l’Evangeli. La societat viu de cara a la “pela”, i ofega
amb el treball els valors cristians. Però els cristians també som
la societat. La societat
ens reclama ser
testimonis,
procurant que parlin per nosaltres les nostres accions. Portar
l’Eucaristia a la vida, és a dir, estimar. Tenim moltes dificultats,
per la duresa que la vida comporta en molts moments. Però hi ha molts
cristians compromesos, conscients de la necessitat de viure centrats en
Crist esdevenint sal i llum.
En la nostra societat. oOo Totes
aquestes reflexions s’han fet a l’Assemblea amb criteris d’Església,
sentint-nos comunitat. És natural. Però si es tracta d’obrir
nous camins entenem que també haurien de ser per atansar-nos als
allunyats. I entre les moltes propostes que podríem pensar, n’hi ha
una que és fonamental. Tota participació, formació i celebració que
s’incentivi ha de tenir ben clar l’objectiu de l’anunci i del
testimoni. És amb el testimoniatge de vida com arribarem als altres.
Així al menys és com l’Església ha arribat a molts de nosaltres.
Tant de bo que aquesta Assemblea doni molts fruits a la nostra diòcesi,
de manera que des d’ara tot
sigui més nou. |