Tipus
Ajudant a viure (Bisbe Joan)
Autoria
Producció
Data publicació: 
dg., 04/13/2014
Fitxer audio: 

Aquest diumenge de Rams en la Passió del Senyor celebrem l'entrada triomfal de Jesús "mansoi i humil" a Jerusalem. Una entrada que podem contemplar des de diferents perspectives: des de la perspectiva dels fariseus, per als quals comença el compte enrere perquè van per ell; des de la mirada preocupada dels més amics de Jesús, admirats també que hagi complert la seva paraula i s'hagi arriscat a tornar-hi; des d'aquells grecs que, segons l'evangeli, “s'interessen” per ell; des de la gent que crida Hosanna, tot i que després demanaran la llibertat de Barrabàs; o des del mateix Jesús que pren la iniciativa conscient d’allò que significa la seva entrada a Jerusalem.

Els deixebles recobreixen amb els seus mantells les humils muntures; la gent "nombrosa" ornamenta el camí també amb mantells i rams. Aquesta entrada triomfal és un ressò de la entrada de Salomó a Jerusalem (cfr 1Re 1). Ell és el Messies i vol donar-ho a entendre d'una manera clara i neta, encara que sense triomfalismes. Jesús busca el seu reconeixement però no des de la prepotència, ni amb aliances ambigües. La seva entrada en Jerusalem és el compliment de la utopia profètica: arriba un rei humil (servent) que convoca a tothom (cfr Is 62,11-12; Za 9,9-10). El signe és el Rei sobre un ase, la cavalcadura més humil. Un Rei de pau que manifesta una forma de senyoriu que no és dominació. És el Messies, ho ha fet veure amb les seves obres i paraules, i ara demana que se li reconegui a la ciutat del Messies. És com una ràfega de llum en el camí de la Creu, com ho serà la Transfiguració a la muntanya del Tabor.

Cal que contemplem la Passió des de la Resurrecció (Pasqua), sabent ja que l'última paraula la té la VIDA. No es poden separar: la mort no s'explica sense la resurrecció i viceversa.

Com escrivia un malalt al seu Diari: “Amb tantes confluències de vestits nous, nens que canten i palmes, penso en aquesta paradoxa d’unes festes de sang preparades per un dia de goig sense límits. En realitat no hi ha tal contraindicació, perquè la Creu allò que fa és salvar i, per tant, és fonamentalment alegre. Quan el Crist acceptà aquella fira del Diumenge de Rams, sabia allò que es feia. És com en aquelles funcions en les que al principi i al final surten els artistes tal i com són, per a dir-nos que el dolor i la sang que hi ha és pròpia de la representació, però que tots segueixen vius i alegres, i que això és lo important. En Setmana Santa s’ha de plorar, perquè és una pena que el Crist hagi hagut de passar això per nosaltres; però, sobretot, cal riure i cantar, perquè, ¡Déu n’hi do quin Cel que ens obre el Calvari en només unes hores!” (Beat Manel Lozano Garrido, el Lolo).

Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,

+ Joan Pirirs Frígola, Bisbe de Lleida