Tipus
Prop de vosaltres (Bisbe Salvador)
Producció
Data publicació: 
dg., 11/01/2015
Fitxer audio: 

TOTS SANTS I EL RECORD DELS DIFUNTS

La tradició de l’Església ha unit aquestes dues commemoracions en dates successives, l’1 i el 2 de novembre. La nostra experiència personal, i també comunitària, associa de forma immediats quan arriben aquests dies l’alegria de la festa pel reconeixement i la intercessió de tots els sants que estan al costat de Déu amb certa tristesa i afectuós record en les acostumades visites als cementiris per resar pels éssers estimats difunts que hi reposen.

Són dues celebracions que la devoció popular té tendència a confondre presentant-les com una única realitat. I convé que tots nosaltres sapiguem distinguir el significat de cada una d’elles. Per una part, ens alegrem de tenir tants sants anònims al cel, persones com nosaltres, que intercedeixen per tots els que encara vivim en aquesta terra i, per una altra, dirigim les nostres oracions a Déu pels fideos difunts perquè, essent purificats per la gràcia, puguir gaudir aviat de la seva companyia. Als primers els necessitem, els segons, ens necesiten.

El Catecisme de l’Església Catòlica resumeix amb molta claretat aquestes situacions de la vida cristiana. Ho podeu trobar ens els números 954 al 962 que porta per títol “La comunió de l’Església del cel i la terra”. Només cito per recordar-vos l’últim número dels referits, quelcom que els vostres sacerdots ja us han explicat en nombroses ocasions: “Creiem en la comunió de tots els fidels cristians, és a dir, dels que peregrinen a la terra, dels que es purifiquen després de morts i dels que gaudeixen de la benaurança celestial, i que tots s’uneixen en una sola Església; i creiem igualment que en aquesta comunió està a la nostra disposició l’amor misericordiós de Déu i dels seus sants, que sempre ofereixen oïdes atentes a les nostres oracions”.

En aquestes circumstàncies de festes i records, la nostra atenció es dirigeix a la reflexió sobre la vida i la mort. Com l’ésser humà parla, sent i transmet la vida i com afronta la mort. És una qüestió radical que ha estat objecte de múltiples aportacions de filòsofs, etnòlegs, historiadors i sociòlegs. S’han escrit pàgines hermoses sobre aquesta qüestió; hi ha abundants estudis que intenten aclarir les diverses reaccions humanes davant d’aquesta realitat. Els creients també tenim una desposta adequada i acceptem que la nostra cosmovisió té una coherencia plena mirant els orígens o intuïnt els finals.

Els cristians orientem la nostra vida amb la lectura dels textos bíblics que progressivament ens postren els designis de Déu sobre la humanitat sencera i sobre cada un de nosaltres. D’Ell rebem l’explicació i ens atenim a les conseqüències. Déu és l’autor de la vida, ens la ofereix com un regal i acceptem la seva decisió sobre el seu final. El model, com un referent absolut, és Jesús de Natzaret qui manifesta un amor desmesurat cap a la vida de tots els éssers humans i accepta amb plena confianza en el Déu Pare la mort en la creu.

No som amos de la vida ni podem decidir la nostra mort ni, per descomptat, la dels semblants. Ni tan sols recorrent als avanços científics. Ens diu el Senyor que l’ésser humà és la seva glòria, objecte de la seva predilecció i, per tant, un fi absolut en si mateix. Mai un mitjà per aconseguir altres coses. Tampoc professem un culte a la mort. Reconeixem la nostra finitud i apostem per deixar la vida ens mans de Deu. Mai acceptarem la mort induïda no tallarem d’arrel la vida naixent. Que aquests dies siguin viscuts amb alegria, amb confiança i amb esperança.

 

                                               + Salvador Giménez

                                               Bisbe de Lleida