Regar amb aigües amb nutrients

Regar amb aigües amb nutrients

 Llegint un extracte del llibre de Mario Toso, sdb, “Rehabilitar la Política”, he parat a reflexionar en les afirmacions següents: “Si els catòlics assumissin realment els principis de reflexió, els criteris de judici i les directrius d’acció que ofereix la Doctrina Social de l’Església, podrien ser llevat que fermenta la pasta, sal que dóna gust, força cultural que trastorna radicalment esquemes i llocs comuns referents als problemes crucials de la llibertat, dels drets i deures humans, de l’ambient, de l’orientació financera de l’economia, de la justícia social, de l’autoritat, de la democràcia, de la comunitat política mundial”.

 I com segurament en aquests dies d’estiu tenim menys ocupacions, ¿per què no dedicar un temps a refrescar principis bàsics d’aquest Ensenyament Social, desconegut per a molts i infrautilitzat de fet pels mateixos cristians a l’hora de estar presents en la transformació de la societat? És clar que això suposa remetre’s a la seva font més profunda, a les seves arrels: Jesucrist (Encarnat, Mort i Ressuscitat), el seu Evangeli i el seu manament fonamental de l’amor. ¿Però no hi tenim ja prou maldecaps amb la crisi que vivim i les seves conseqüències?

 Sí, i precisament en aquesta situació, els cristians continuem cridats a ser sagrament de la nova humanitat que Crist ha fet possible “no solament despertant l’anhel del segle futur, sinó donant alè, purificant i enfortint també aquells generosos propòsits amb els quals la família humana intenta fer més sostenible la pròpia vida i sotmetre la terra a tal fi... perquè la llei fonamental de la perfecció humana i de la transformació del món és el manament nou de la caritat” (cfr. Gaudium et spes 38).

 Per això ens cal una fe sòlida i una presència evangelitzadora en el nostre territori respectiu. Ens cal més formació i virtuts fermes per a ser comunitats interessades en la construcció de la història segons l’Evangeli, per a superar mediocritats i cansaments, per a no cedir a la temptació de la indiferència davant els problemes de la gent, ans al contrari per a ajudar a aplicar criteris capaços de generar nova vida i esperança al nostre voltant.

 L’Ensenyament Social de l’Església no és un seguit de valors externs a la nostra vida, situats com en un aparador del que hi podem triar a conveniència. Per a nosaltres són els nutrients necessaris sense els quals no podem mantenir la fidelitat a l’Evangeli “en situació” ni afavorir, a la seva llum, els canvis convenients en una determinada qüestió. Aquest Ensenyament Social, ben conegut i assimilat, ens pot facilitar a les persones i a les comunitats aquella consistència que ens cal per a ser i actuar com a cristians i com a Església en el món, per a ser testimonis de l’Evangeli de la caritat i per a poder donar raó de la nostra esperança en la nostra cultura plural i relativitzadora.

 Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,

+ Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida